Diari de Gaza
De Hossam Al-Madhoun
Traducció al català per David Pons Comas.
- Tercer dia del bombardeig −més els missatges de la Salma− Missatges de Salma Madhoun des de Beirut a Jonathan Chadwick a Londres
2. Sisè dia de guerra
3. Dia 8.
4. Dia 9
5. No sé quin dia és
6. De nou al mercat
7. 20 d’octubre de 2023
8. Amics
9. 21 d’octubre de 2023
10. Buddy
11. 22 d’octubre de 2023
12. Crims de guerra i informació addicional
13. Un altre dia
14. Pensa en un títol si pots
15. Missatge de la Salma −després de 30 h
16. Alerta prèvia, al·lucinacions i insomni
17. El missatge de la Shouq
18. Número 4, amb zeros i sense
19. Número 4, amb zeros i sense. Segona par
20. Sons
21. Sobre què escriure?
22. La vall de la mort
23. Paraules mutilades.La meva mare un altre cop
24. La meva mare un altre cop
25. Cues
26. A les portes de les oficines de l’UNRWA
27. Embús sufocant.
28. Com cada dia
29. Aprensió
30. Gaza: entre el mar y la tanca
31. Arribo al mercat després d’una hora de viatge
32. Hi ha centenars de captaires
33. Cues per a comprar gas de cuinar
34. Cinturó de foc
35. Paraules molestes
36. Recepta de supervivència
36. Història no explicada de l’Olimp
37. Efecte papallona
38. Un jove analista, polític i militar
39. Un mal fill.
40. Tornada del mercat
41. La llista de Schindler
42. Mare Coratge −no Bertolt Brecht
43. Combustible, pa i por
44. Por, solitud
45. El tercer desplaçament, a Rafah
46. Terror i tortura
47. Dia i nit.
48. Horror i alleujament
49. Abo Khaled Abdel’al
50. Agonia.
51. De nou a Sawarha
Nota: Aquests missatges des de Gaza varen ser editats i corregits per la Ruth Lass i en Jonathan Chadwick després que en Hossam i en Shouq, des de Gaza, i la Salma, des de Beirut, ens els enviessin. Varen ser llegits en dos esdeveniments a la P21 Gallery London els dimarts 24 d’octubre de 2023 i el 7 de novembre de 2023. La lectura va anar a càrrec dels següents artistes: Ruth Lass, Laura Percival, Laila Alj, Iante Roach, Harriet Walter, Giovanni Felicioni, Nadia Nadif. , Hilary Dawson, Waleed Elgadi, Maysoon Pachachi, Joe Rizzo Naudi, Lara Salwalha, Zainab Hasan, Charles Furness, Zia Ahmed, Enyi Okoronkwo, Saeed Taji Farouky i Sofia Aser.
Índex
Missatges des de Gaza. Octubre de 2023.
Publicat el 08/11/2023.
Hossam Madhoun a Gaza.
Tercer dia del bombardeig −més els missatges de la Salma−
02.22 h. Intento dormir. Però no sé com. Hi ha bombardejos tot el temps, soroll de diversos bombardejos alhora, soroll de bombardejos de lluny, soroll encara més lluny, soroll no molt lluny però no tan a prop, soroll a prop però sense cap impacte a l’edifici, soroll molt a prop i l’edifici tremola… Les finestres volen rebentar però, alguna cosa, no sé què, les manté al seu lloc. Potser amb el proper bombardeig explotin d’una vegada, però de moment, encara no.
Després de tres dies amb aquest ambient horrible, sense dormir, els meus ulls s’acluquen sols. Tot i això, el meu cap em constreny perquè em quedi despert, sense saber mai què passarà, sense saber si el proper bombardeig ens afectarà o ens obligarà a evacuar l’edifici com a milers de persones que ja han abandonat casa seva.
Hem preparat una bossa d’evacuació però l’escenari de la marxa és un malson. Amb la meva mare de 83 anys amb cadira de rodes i el meu gos, aterrit. Però, afortunadament, amb la meva valenta i forta esposa.
Encara no hem decidit on marxar. On podem anar? Les opcions són zero. Tot intent de desplaçar-nos a casa d’altres membres de la família, a altres ciutats, ja és un suïcidi. Els nostres amics de l’entorn estan acollint molts dels seus familiars. Potser quedar-se dins del cotxe podria ser una opció? Realment no ho sabem.
Bé, al principi intentava dormir. Són les 02:22 h. Ho intento de nou.
Crec que ho he aconseguit. A les 04:37 h, la meva dona Abeer em crida. Escolto el meu nom com si vingués de molt lluny. L’Abeer insisteix. Què?− vaig dir, encara amb els ulls tancats.
−Estan trucant a la porta. Obro els ulls, no veig res, foscor absoluta. No hi ha electricitat, ni generador de reserva, ni una llum mínima al carrer. Només foscor.
Li responc: −No truquen. Ella em diu: −Escolta. En fer-ho s’escolten uns cops suaus a la porta. Agafo el mòbil, i encenc la llanterna. M’acosto a la porta principal. Els cops continuen.
−Qui és?
−La mare de Salih (la nostra veïna del cinquè pis).
−Què passa Om Salih? (li pregunto sense obrir la porta).
−És Salma, la teva filla del Líban! Porta hores intentant comunicar-se amb tu i, en no aconseguir-ho, ha trucat a la meva neboda de Jordània que m’ha trucat a mi perquè et localitzés. Està molt espantada perquè no respons.
−Gràcies, Om Salih!
Intento trucar a la Salma, però és impossible. No hi ha internet ni connexió telefònica des d’ahir a les onze de la nit quan l’aviació israeliana va bombardejar la companyia de telecomunicacions.
Salma, la nostra única filla, és lluny per primera vegada a la seva vida. Està al Líban des de fa un mes per fer un màster. Em sento molt frustrat. He de trobar una manera de contactar-la, de tranquil·litzar-la. Sé que s’enfonsarà si no té notícies nostres. Ja ha pensat deixar el màster i tornar a casa per estar amb nosaltres.
Mentre tot això passa, els bombardejos continuen. El gos s’enganxa a mi per por i la meva mare es desperta demanant anar al bany. I jo segueixo pensant què fer.
Truco a la Salma amb el mòbil i totes les trucades fallen.
Baixo al soterrani de l’edifici on es refugien sis famílies dels pisos superiors. Després de preguntar si hi ha alguna altra manera de connectar-se a internet o comunicar-me, m’han dit: −No, ja no és possible.
El porter em diu: −Si surts de l’edifici, és possible que tinguis senyal.
Sortir? Amb aquesta foscor? Al carrer? Mentre ens estan bombardejant cada segon i sense que ningú sàpiga on serà el proper objectiu?
No obstant, sense pensar-m’ho més, m’allunyo de l’edifici en la direcció que el porter m’havia indicat. Intento trucar, de nou, però la connexió torna a fallar. M’allunyo, cada vegada més, fins a disset vegades quan, de sobte, el mòbil dona el senyal, a l’altre extrem. −Salma, sí, per fi. Ella no diu res. Esclata en un profund plor, ho compren, pot imaginar què ha passat durant aquestes hores sense localitzar-nos. La deixo plorar. Jo també en tinc moltes ganes, però no em puc enfonsar.
−Salma, estem bé, estem vius, saps que no hi ha comunicacions!
Realment no sé què li he dit fins que s’ha calmat. Després se n’ha anat a la seva universitat i jo he tornat a casa per pensar amb l’Abeer: si haguéssim d’evacuar la casa, on aniríem?
Són les 09:45 del matí. He acabat d’escriure aquest post.
Missatges de Salma Madhoun des de Beirut a Jonathan Chadwick a Londres.
La meva família està sense internet des d’ahir, així que vam decidir que m’enviaran un missatge de text cada dues hores per tranquil·litzar-me i saber que estan bé.
Fins que no rebi el missatge, estaré amb l’estómac encongit pel terror. Que Déu els protegeixi.
(Més tard:)
Em sento culpable per estar fora de perill!
(Més tard:)
Penso que els coloms que volen al costat de la meva finestra són míssils que em mataran.
Després la Salma ens ha escrit:
No hi ha cobertura mediàtica. Més de set periodistes han estat assassinats, no hi ha electricitat, ni internet, ni línies telefòniques d’auxili, ni aigua i cap ajuda no pot entrar a la Franja de Gaza. Avui, Gaza, no és només una presó a l’aire lliure; també és una zona de genocidi, completament tancada.
Aquesta agressió no exclou ningú, ni tan sols els nens. Em pregunto com justifiquen una ocupació tan agressiva. Estan matant de la pitjor manera possible a innocents, civils, dones i nens. Estan veient les seves famílies i els seus éssers estimats morir davant seu.
Els sanitaris reconeixen els cadàvers dels seus familiars entre les víctimes que intenten ajudar. Diversos hospitals a la Franja de Gaza han deixat de funcionar a causa dels bombardejos i, fins i tot, les ambulàncies són atacades. Aquesta ocupació hostil pretén que no s’atengui als ferits; el seu propòsit explícit és fer desaparèixer la ciutat i els civils que hi viuen. La Defensa Civil i la Creu Roja no poden arribar als llocs massacrats ni poden ajudar a les persones que estan exposades a aquesta agressió. La gent plora i demana ajuda sota la runa sense rebre cap assistència.
On és la comunitat internacional que hauria d’aplicar el dret internacional humanitari? Per què els llepaculs, sempre porucs, tanquen els ulls i no obren la boca? Què farà que es mobilitzin els països a part d’una massacre total?
Vaig deixar Gaza fa un mes per estudiar un màster al Líban. Va ser una decisió difícil de prendre perquè a Gaza pot passar qualsevol cosa en qualsevol moment. Però els meus pares em van recolzar i vaig viatjar per tenir una millor educació a una universitat excepcional.
Ara estic a 300 quilòmetres d’ells, però em semblen milions, perquè tornar a Gaza és gairebé impossible. La distància augmenta la meva sensació d’impotència ja que anhelo estar amb la meva família.
PER QUÈ HE CREGUT QUE VIATJAR A LA RECERCA D’UNA EDUCACIÓ MILLOR ERA UNA BONA IDEA? MENTRE LA MEVA FAMÍLIA I AMICS ESTAN SENT ATACATS. I QUE LA MEVA DESTINACIÓ ÉS, I SERÀ SEMPRE, EL VIURE SOTA AQUESTA HORRIBLE OCUPACIÓ.
Missatges des de Gaza. Octubre de 2023.
Publicat el 08/11/2023.
Hossam Madhoun a Gaza.
Sisè dia de guerra.
02:22 h. Quina casualitat!
És exactament la mateixa hora que el tercer dia!
A les 02:22 de la matinada la meva dona Abeer em desperta. M’havia ficat al llit a les 01:45.
−Què passa?
−Aixeca’t i vine a veure això!
−Què?
M’ensenya un missatge que va rebre al mòbil.
El CICR (Comitè Internacional de la Creu Roja) l’ha enviat a tot el seu personal demanant-los que sortissin de la ciutat i del nord de Gaza cap a la zona central de la Franja ja que l’exèrcit israelià planeja destruir el nord.
Tots els habitants dels dos municipis del nord han de sortir des de l’alba fins les 14 hores.
Què? Dos dels cinc municipis seran completament destruïts? Més d’un milió de persones s’han de traslladar al centre i al sud?
El missatge anava acompanyat d’un mapa de Gaza que indicava les zones que s’havien d’evacuar.
A causa dels continus bombardejos, moltes famílies del nostre edifici passen la nit al soterrani. L´edifici té 7 plantes i 32 apartaments.
M’he posat una mica de roba i he baixat per veure si algú més havia rebut aquest missatge.
Al soterrani, damunt d’una gran catifa i alguns matalassos, hi dormen vuit homes i tretze nens. Desperto a un dels veïns i parlo amb ell sobre el missatge. La resta dels homes es desvetllen també. Alguns comencen a trucar i, al cap de pocs minuts, el missatge és confirmat per diverses persones. El personal de l’ONU també el va rebre.
Què podem fer?
Durant més de 30 minuts tots se’n van a casa. Després tornen i es reuneixen alguns veïns més mentre una pregunta flota a l’aire: què heu decidit?
Són les 05:30 del matí. Encara és de nit, no ha clarejat.
He tornat a casa per consultar amb l’Abeer. Ella treballa per a una organització humanitària internacional, “Humanitat i Inclusió”. Ha rebut el mateix missatge de la ONG.
On podem anar? La segona pregunta queda sense resposta: Què passarà amb la meva anciana mare que no es pot moure? Què passarà amb el nostre gos? Què passarà amb casa nostra? Hem estat 25 anys de les nostres vides treballant com a bojos per estalviar prou diners i poder tenir la nostra casa.
Des de les 02:22 fins les 06:30 no hem pogut pensar amb claredat. No confiem en els israelians, cometen massacres. Ja n’han fet moltes i nosaltres n’hem estat testimonis. No ens podem arriscar a quedar-nos aquí.
Les borses d’«evacuació» ja estaven llestes des del primer dia de la guerra.
Hem decidit anar cap a la zona central, al campament de Nuseirat, per refugiar-nos a casa de la família de l’Abeer que ja acull la família de la seva germana (dues nenes, pare i mare).
A les 06:45, mentre carrego el cotxe amb coses que puguem necessitar, em truca la Salma, la meva filla, que està cursant un màster al Líban. Ha rebut la notícia, està aterrada, plorant. Intentem calmar-la però no hi ha paraules que puguin calmar ningú en aquesta situació. Finalment comprèn que seguim vius i que marxem.
La Salma fa un màster en drets humans i democràcia. Estudia DIH i DIDH (abreviacions majestuoses per a significats molt profunds). DIDH (Dret Internacional dels Drets Humans) i DIH (Dret Internacional Humanitari). Lleis que poden fer que qualsevol criminal de la humanitat rendeixi comptes davant de la Cort Penal Internacional.
Tot i això, aquestes grans paraules no s’apliquen a tots. Poden imposar-se a països petits i febles, però mai a països occidentals i, amb seguretat, mai a Israel, faci el que faci.
L’ocupació militar d’altres nacions ja és un crim contra la humanitat, però l’ocupació israeliana de Palestina durant dècades mai no ha estat qüestionada.
Israel va cometre més de cinc guerres a Gaza, matant milers de persones, homes, dones, nens, destruint cases, edificis, escoles, hospitals… i, no obstant, Israel mai no ha rendit comptes.
Ara està cometent un genocidi i una neteja ètnica d’1,1 milions de persones, desposseint-los de les seves llars per enfrontar el desconegut i, no obstant això, el món està observant i, fins i tot, està justificant el que Israel fa.
Hi ha més de 2.500 morts, entre els quals més de 800 nens i 450 dones; han ferit més de 8.000 persones, destruint milers de cases i edificis civils. Tot i això, Israel te les mans lliures per continuar vessant la nostra sang.
He viscut 55 anys en aquesta terra i només he vist violència, presó, mort, sang, bombardejos, atacs aeris, bloqueig, restricció de moviments… sense esperança i sense seguretat. I per què? Per què tot això? Perquè casualment vaig néixer a Gaza. Quina culpa en tinc? De què se m’acusa? Des del primer alè, per néixer a Gaza, he estat considerat un terrorista pels israelians, amb la llum verda d’Occident per fer-nos el que vulguin.
06:55. Sona el mòbil. És el fill d’un meu amic, la casa del qual va ser greument danyada fa dos dies pel bombardeig d’un edifici proper.
Responc a la trucada: −Sí, Yousif, digues-me.
Yousif: −Hem d’anar-nos a Khan Younis. Com que la nostra casa va patir danys, vam anar a l’ONG on treballa el meu pare. I ara tinc massa gent per portar a Khan Younis. Tens lloc al teu cotxe per a dues o tres persones?
Sé que una gran part de la família de Yousif es va traslladar a casa seva des de Khozaa, una aldea a l’est de Khan Younis que va ser durament bombardejada en els dos primers dies de guerra. Només li puc dir que sí.
He parlat amb l’Abeer, Ja havíem omplert la meitat del seient del darrere amb coses per emportar-nos, però no podem deixar la família del meu amic sense ajuda. Hem començat a reorganitzar l’equipatge per prioritats i ens hem tornat a emportar a casa la meitat de les coses.
07:25. Ens trobem de camí a casa del meu amic. La meva mare al seient davanter i l’Abeer, amb el nostre gos. al seient del darrere, Hem alliberat espai per portar dues persones més.
La família del meu amic encara està fent les maletes, Són més de 25 persones que els encabim en dos cotxes grans. Ens emportem a una senyora gran i a un jove.
De camí escoltem una gran explosió pel bombardeig, no gaire lluny, però no sabem on.
Abans de començar a moure’ns, hem hagut de decidir quin camí agafar: quina carretera seria més segura?
Gaza té 42 quilòmetres de longitud i entre 6 i 12 quilòmetres d’amplada, Està connectada de nord a sud per només dues carreteres principals: la carretera marítima, que està exposada als bombardejos de la marina israeliana, i la carretera de Salah Ad-Din, indefensa també dels atacs aeris i bombardejos d’artilleria des de l’est.
No hi ha gaire temps per pensar, les possibilitats de quina és més segura són del 50%.
Comencem a conduir. La carretera marítima resta buida. Hi circulen molt pocs cotxes. Alguns molt a poc a poc i d’altres molt ràpid. De tant en tant veiem edificis destruïts al marge de la carretera i enderrocs bloquejant-nos el pas que ens obliguen a envoltar-los.
Mirant el mar, a l’horitzó, divisem vaixells de la marina. La senyora gran resa en veu alta, L’Abeer intenta xerrar amb ella per calmar-la, mentre el nostre gos està completament en silenci, com si sabés que alguna cosa va malament.
S’escolten sorolls de bombardejos continus.
El nostre pla inicial era anar a la zona central, a 14 km, però no podem deixar els nostres amics i ens dirigim amb ells fins a Khan Younis, a 32 km.
Arribem sans i estalvis. Un cop allà ens demanen que ens quedem amb ells i que no tornem amb cotxe perquè podria ser molt perillós. És una opció però no hi ha prou espai. Per això els
preguntem si podem llogar un pis, però ja és massa tard: milers de famílies que van arribar abans des de l’est de Khan Younis i molts altres llocs han omplert cada racó de Khan Younis, incloses escoles, clubs esportius, sales de casaments, restaurants i locals d’ONG. Cada espai buit s’havia omplert de nous refugiats. Una altra diàspora de palestins, una altra migració, una altra catàstrofe.
Escoltem més explosions de bombardejos per tot arreu.
La meva mare plora de dolor. El seu cos no tolera més d’una hora i mitja al cotxe. Iniciem el nostre viatge de tornada a la zona central, direcció al campament de Nuseirat, on viu la família de la meva dona. A mesura que avancem cap al nord ens anem trobant més vehicles que es dirigeixen cap al sud. Cotxes plens de gent i coses, gairebé tots amb matalassos sobre el sostre. A la carretera anem veient màrfegues i mantes perdudes.
Més soroll de bombardejos tot el temps.
09:42. Arribada a Nuseirat. Tots hem començat a buidar el cotxe. El menjar que vam portar de la nostra nevera es va haver de llençar, la carn i el pollastre estaven podrits perquè feia dos dies que no teníem electricitat.
−Teniu prou gas per cuinar? −vaig preguntar perquè no sabia si els en quedava.
−En tenim una mica.
−Hi ha bastants matalassos?
−Sí, en tenim alguns.
−Hi ha prou aigua potable?
−Ens en queda una mica.
El brogit dels bombardejos no cessa.
Quan el cotxe és buit, començo a anar-me’n, L’Abeer crida: −Què estàs fent? −On vas?
−Torno a Gaza per portar tot el que deixem. No sobreviurem sense tot això−vaig respondre seguint endavant, ignorant els seus crits.
Sabia que conduir de tornada a Gaza podia ser un intent suïcida ja que els israelians volen que marxem de Gaza cap al sud, no que anem al nord, de tornada. En menys de 12 minuts era a casa. Crec que vaig conduir a més de 140 quilòmetres per hora, no per valentia sinó per por.
Vaig omplir el cotxe amb tot el que vaig poder, ampolles d’aigua, matalassos, mantes, dues bombones de butà de 12 kg cadascuna.., fins i tot les galetes que vaig veure davant meu pensant en els nens.
Mentre escric aquest diari, no puc deixar d’escoltar el constant soroll dels bombardejos i drons tot el temps.
Avui és el segon dia a casa del meu sogre. No sé què fer. Intento trucar a la nostra filla al Líban però no hi ha internet, ni electricitat. L’aigua s’està acabant, només en queda per als propers tres dies amb un ús molt racionat.
Els bombardejos continuen.
3. Day 8
Missatges des de Gaza. Octubre de 2023.
Publicat el 08/11/2023.
Hossam Madhoun a Gaza.
Dia 8.
Estic assegut sense fer res, amb el cap ple d’escenaris horribles. El meu cunyat, que també es va refugiar a Nuseirat amb la seva dona i les seves dues filles, està assegut a terra parlant pel mòbil, comprovant la seguretat dels seus germans que es van refugiar en una escola a dos quilòmetres d’aquí.
Pregunta: −On va ser l’últim bombardeig que vas sentir?
−Hi ha morts pel bombardeig?
−Estàs lluny d’aquest lloc ara?
En deixar el mòbil tothom comença a preguntar-li: −On? −Què va passar? −Qui és l’objectiu? −Quants morts? −Els teus germans estan bé?
−Estan bé −respon Mohammed. El bombardeig es va produir a prop seu, en una casa, i va causar 30 morts, homes, dones, nens i nadons.
Com que tots són de Nuseirat comencen a preguntar-se qui podrien ser les víctimes i quina casa va ser bombardejada. Em vaig quedar allà assegut, escoltant i mirant.
El dron al cel mai no està en silenci. El soroll forada el meu cap. S’escolten bombardejos de lluny.
De sobte l’Abeer interromp el meu silenci dient: −Estaves somiant ahir a la nit! No recordes què va passar?
−Què va passar?
−Realment no ho saps?
−De què estàs parlant?
−Ahir a la nit vas tenir un malson.
−Jo? De veritat?
Nota: tota la família dorm al primer pis. La meva mare i jo vam dormir al segon.
‘Sí en vares tenir un. Cridaves: –Mare, mare… oh, Déu meu, la meva mare! Mohammed i la seva dona van pujar corrents pensant que alguna cosa li havia passat a la teva mare, però estaves dormint i la teva mare també. Van intentar despertar-te, però no van poder. Et vas quedar adormit.
−Realment no sé de què parles!
De tota manera, no cal avergonyir-se, És el mínim que li pot passar a qualsevol en la nostra situació.
Soroll de bombardejos, ni a prop ni lluny.
Després d’aquesta història tots ens posem a xerrar mentre cau la nit i encenem una espelma.
Hossam Almadhoun.
4. Day 9
Missatges des de Gaza. Octubre de 2023.
Publicat el 08/11/2023.
Hossam Madhoun a Gaza.
Dia 9.
21:52. Al meu matalàs, sol en la foscor i utilitzant la llum del meu mòbil m’arrisco a quedar-me sense bateria, tot esperant poder acabar de plasmar el que tinc al cap. Sí, ara estic reescrivint el que ja vaig escriure en paper, doncs ahir vaig aconseguir carregar la bateria del meu portàtil a la mesquita més propera, que té panells solars.
Estic assegut al matalàs intentant recordar el que ha passat durant aquest estrany dia.
Escolto bombardejos de tant en tant i l’horrible soroll del dron tot el temps sobre el meu cap.
A les 10 del matí he anat al mercat de Nuseirat.
El campament de Nuseirat es troba a la zona central de la Franja de Gaza on ens refugiem amb la meva dona i la meva mare malalta de 83 anys, després d’abandonar casa nostra a la ciutat de Gaza, buscant una seguretat no garantida, amb la família de la meva esposa.
El campament té un carrer principal que el travessa des de Salah Ad-Din Road fins a la carretera marítima.
El mercat més important, ubicat al bell mig d’aquest carrer, té uns 200 metres de llarg. A banda i banda hi ha botigues, supermercats, ultramarins, venedors de verdures, carn, pollastre, articles de la llar, botigues de roba, productes de segona mà… tot es pot trobar en aquest mercat.
El camp de Nuseirat té 35.000 habitants. De sobte, en dos dies, va rebre més de 100.000 persones que fugien del nord i de la ciutat de Gaza a la recerca de refugi i seguretat. La majoria es va instal·lar a les tretze escoles del campament, sense res, absolutament res més que el que van poder portar al damunt. Sense mitjans de vida, sense menjar, sense aigua, sense llits, mantes, matalassos, catifes, res. Esperant que la UNRWA i les ONG internacionals els proporcionin les necessitats bàsiques.
Sé que el campament de Nuseirat sempre està atrafegat. Només consta d’aquest carrer que té 200 metres de llargada i 20 metres d’amplada.
Arribem al mercat a les 10:20 h. Està situat a cinc minuts en cotxe de la casa del meu sogre.
Què he vist? Aquest no és el mercat que conec! Milers i milers de persones per tot arreu. Homes, dones, nens, nenes, ancians, mares amb els seus fills als braços de totes les edats… tots movent-se de banda a banda, d’esquerra a dreta, entrant i sortint de les botigues intentant comprar una mica de pa o productes bàsics.
Mirant les cares de la gent, sents que alguna cosa va malament, que no és normal. Els rostres ombrívols i els homes amb el cap cot reflecteixen l’estat anímic. Destrossats, febles, derrotats, incapaços de brindar seguretat als seus fills…el primer que els pares haurien de poder oferir a les seves famílies ho han perdut. Caminant entre la multitud pots sentir la por, el pànic, la desesperació, la foscor per la qual es mouen. Tot i trobar-nos en la plena llum del dia, ens envaeix una obscuritat que ha esdevingut alguna cosa material, tangible i que pots tocar amb les mans.
Tots es mouen ràpid, amb pressa per comprar menjar o els articles essencials. Però amb una mirada atenta te n’adones de que van ràpid volent amagar els seus sentiments de vergonya i por. Ignomínia que no haurien de sentir, però la senten. Volen amagar la seva impotència, preocupacions, inquietuds, ràbia i frustració.
És el dia del judici final.
Van abandonar les seves llars sense saber si algun dia tornaran. Als seus caps ressonen les històries dels seus pares i avis sobre el desplaçament i la migració forçada el 1948 i el 1967. Els palestins van perdre les seves llars, les seves terres i molts també la vida en aquell genocidi . Tenen pànic de que sigui un nou extermini. És aquest el nostre destí com a palestins? Estem condemnats a patir, de tant en tant, un nou genocidi?
Intento concentrar-me. Per què he vingut al mercat? Sí, necessito comprar pa i menjar. Al forn hi ha una cua de més de 100 persones i trigaré hores a aconseguir pa. Li demano al meu cunyat que s’hi posi i jo vaig al supermercat a comprar altres productes.
Soroll de bombardeig proper, molt fort. Durant uns instants tothom del mercat es queda congelat, inclòs jo, com si algú ens hagués paralitzat amb un control remot i després el tornés a treure. La gent continua amb el que estava fent. Ningú s’atura per saber on és el bombardeig ja que cada 5 minuts n’hi ha un. Centenars de bombardejos cada dia, per tot arreu, històries de cases destruïdes sobre els seus habitants.
Estem aïllats del món, sense internet, sense ràdio, sense televisió, sense notícies… Som la notícia, però nosaltres no ens podem informar. Només tenim mòbils que es connecten amb dificultat després de diversos intents. Ningú no es pot posar al dia del que passa.
Mentre recullo el que necessito, al supermercat, sona el mòbil. És la meva dona Abeer que em diu:
−Torna ara! La Salma, la nostra filla ha tingut un atac de pànic i plora sense control.
La Salma, la nostra única filla, és al Líban.
He tornat ràpid amb el meu cunyat, sense aconseguir pa.
De camí a casa hem vist una ambulància i algunes persones reunides a prop d’un edifici destruït al costat del cementiri que es troba entre casa nostra i el mercat, a 300 metres de cada lloc.
Dos cossos coberts jeien a un costat de la carretera i els para mèdics estaven portant un altre cos al costat d’aquests dos.
Arribem.
−Què passa? −pregunto.
L’Abeer respon: − La Salma ha escoltar a les notícies del Líban que s’havia produït un bombardeig en una casa a prop del cementiri. Sap que casa nostra no és lluny i li ha entrat pànic pensant que podríem haver resultat ferits.
Truco a la Salma. Després de 13 intents fracassats, la Salma finalment em respon.
−Estimada filla, estem fora de perill. Estàvem lluny del bombardeig.
He trigat cinc minuts a calmar-la.
L’Abeer i jo estem a Nuseirat… el cementiri es troba a 300 metres de casa seva i a 300 metres del mercat, però nosaltres no sabíem el que havia passat. La meva filla, a 270 km de distància, al Líban, va rebre la notícia abans que nosaltres. Ens mantenen a la foscor.
Bé, ja n’hi ha prou per aquesta nit. La bateria del meu mòbil s’està acabant i el dolor de la meva esquena ja és insuportable.
Missatges des de Gaza. Octubre de 2023.
Publicat el 08/11/2023.
Hossam Madhoun a Gaza.
No sé quin dia és.
No sé quin dia és en aquesta maleïda guerra.
Estic assegut al taulell de la clínica de la UNRWA a Nuseirat. La meva dona va decidir ahir que no es pot quedar sense fer res. Ella treballa per a l’ONG «Humanitat i Inclusió». Tenen un estoc de dispositius d’assistència, subministraments mèdics, cadires de rodes i coses similars.
L’Abeer es va posar en contacte amb el seu col·lega Ossama que ja estava sobre el terreny buscant mans extres per a ajudar. Vam anar a les escoles de la UNRWA on es refugiaven els desplaçats. Allà visitàrem quatre escoles per explicar quants discapacitats, dones embarassades, ancians malalts, nadons lactants i ferits necessiten subministraments mèdics.
L’afluència a les escoles és infernal. Més de 4.000 persones a cadascuna.
Les escoles consten de 22 aules, 2 sales d’administració i 12 banys, amb un pati davanter duns 120 metres quadrats.
Dins les aules s’hi encabien, com podien, dones i nens. Els homes al pati davanter. Ningú no es pot imaginar com se les arreglen, si és que se les arreglen!
Sense subministrament d’aigua, les malalties de la pell comencen a propagar-se com una pandèmia.
Ens vàrem reunir amb els voluntaris i els responsables del refugi per informar-nos sobre les persones necessitades. Centenars de persones ens envoltaven amb l´esperança de que puguem ajudar a aconseguir aliments o qualsevol altra necessitat bàsica. Multitud de persones, nens plorant, soroll, 5.000 persones parlant, cridant, barallant-se, discutint alhora en un espai molt reduït. L’olor era insuportable.
En 3 hores vàrem reunir la informació necessària:
278 persones discapacitades.
301 dones embarassades.
167 nadons lactants.
77 ferits que necessiten material mèdic.
198 ancians i ancianes que necessiten dispositius d’assistència, cadires de rodes, crosses, etc.
De tornada a la clínica de la UNRWA, un col·lega de l’Abeer va coordinar el trasllat de tot el material de Deir Al-Balah a Nuseirat.
L’Abeer va iniciar la verificació creuada amb l’equip d’UNRWA per evitar duplicacions a la distribució.
L’Osama va arribar amb un gran camió ple de material que necessitàvem baixar-lo al magatzem de la clínica. Érem només l’Osama, l’Abeer, dues voluntàries, dos membres del personal d’UNRWA i jo.
Dues hores per descarregar el camió. Estem esgotats. És tard i es farà fosc en menys de 45 minuts i és molt perillós moure’s de nit. Teníem molta por i vàrem decidir posposar la distribució per demà.
Ja és l’endemà quan escric això. L’Osama arriba amb un altre camió que cal descarregar. Hi ha força gent per a ajudar, Ara són les 11 del matí.
Missatges des de Gaza. Octubre de 2023.
Publicat el 08/11/2023.
Hossam Madhoun a Gaza.
De nou al mercat.
Dijous 19 d’octubre de 2023
A les 9 del matí ens dirigim a la clínica de la UNWRA amb la meva dona per coordinar i distribuir els dispositius d’assistència disponibles, kits de dignitat per a dones, crosses i cadires de rodes per a les persones que vam identificar ahir als quatre refugis-escoles.
Després anem al mercat. Allà cap dia no és igual a un altre, cada dia és diferent.
Allà hi ha una gran multitud. La gent és la mateixa. Cares sinistres, el cap cot. Hi ha hagut alguns canvis. La gent ja no té pressa. Caminen com a zombis, com si no tinguessin cap propòsit.
Mentre camino com els altres, un home ha topat amb mi. Les meves ulleres de lectura, que pengen del meu pit, subjectes a la camisa, cauen a terra i es trenquen. L’home continua caminant sense dir res, ni tan sols mira enrere per veure amb qui ha xocat.
El meu pla era arribar a la clínica de la UNWRA, deixar-hi l’Abeer i anar a fer algunes compres. Ara, un nou element a la llista, les ulleres de lectura. Com puc llegir o escriure sense?
En fi, un altre article per a comprar avui a més de pa i verdures. Potser un pollastre, si en trobo algun. No hi ha fruita de cap tipus al mercat.
Dimarts a les 04.30 del matí, l’aviació israeliana va atacar una de les dues úniques fleques del campament. Nou persones van morir al bombardeig ja que va agafar als empleats treballant i preparant tot el pa possible.
La cua al forn s’ha duplicat. Abans hi havia uns centenars de persones a 50 metres al llarg del carrer. Ara ja són innombrables.
Oblida’t del pa, penso. Trigaràs mig dia a aconseguir pa suficient per a un dia. A més, no es pot comprar la quantitat que es desitja; està racionat perquè tothom en pugui aconseguir una mica.
Què puc fer? Compraré farina i el faré a casa. Però com? El mateix que feien els nostres avis fa 80 anys a la nostra terra natal, Almajdal (que ara s’ha convertit en una ciutat israeliana anomenada Ashkelon). Sota el foc!
Per sort els meus sogres viuen en una zona semi rural. Podem trobar llenya per al foc. No sé quan durarà, però planificarem dia a dia.
He voltat per tots els supermercats i botigues de queviures buscant farina per a pa. No n’hi ha. Zero. Res.
Passen unes hores i veig un home carregant un sac amb 30 quilos de farina panificable. Li pregunto d’on l’ha tret.
−Supermercat Albaba!
−On és això?
−Al campament de Bureij!
El campament de Bureij també es troba a la zona central de la Franja de Gaza. És al costat est de la carretera de Salah Ad-Din, mentre que Nuseirat està situat al costat oest, al costat del mar.
Quin dilema! Anar i travessar la carretera de Salah Ad-Din no és gens segur. Però no tinc elecció. He conduït directament fins a Bureij. El supermercat està al bell mig del campament. Per sort encara quedava farina per a pa. N’he comprat 30 quilos. L’home s’ha negat a vendre-me’n més dient que altres persones també ho necessiten: −Tinc els meus propis clients i no vull decebre’ls si vénen a comprar. És just!
Tornada a la clínica de la UNWRA. Un cop allà em trobo amb l’Abeer i la seva germana, que va decidir ser voluntària amb ella, i alguns altres col·legues, després d’un llarg dia als refugis. Estaven cansats, esgotats, era evident.
Els he preguntat si havien menjat o begut alguna cosa
M’han dit que no.
M’he dirigit a la botiga més propera i he comprat sucs i galetes. Tenia molta gana i també set. Mentre tornava he tret una galeta i he començat a menjar-la quan he vist un nen assegut a la vorera mirant-me. Semblava pobre, amb roba bruta i anava descalç. He tret una galeta i l’hi he ofert. Al principi no l’ha volgut agafar però, en insistir, se l’ha menjada.
Decideixo no tornar-ho a fer mai més. Em refereixo a menjar galetes al carrer.
7. 20th October 2023.
Missatges des de Gaza. Octubre de 2023.
Publicat el 08/11/2023.
Hossam Madhoun a Gaza.
20 d’octubre de 2023.
Camino cap al mercat. El cosí de l’Abeer hi viu i té accés a Internet.
Caminar: ja no tinc combustible al cotxe i, per descomptat, tampoc n’hi ha a les benzineres ja que les quantitats que entren a Gaza des d’Israel (com tots els productes d’Israel) són limitades i mai suficients per a més d’una setmana. És part del bloqueig i del càstig col·lectiu contra Gaza.
Anem a peu tractant de trobar algun vehicle que ens porti.
Després de 10 minuts caminant, una furgoneta gran s’atura i ens porta amb ell. Era un home molt amable. A la furgoneta hi havia una dona asseguda al seient del darrere; el propietari de la furgoneta també l’havia recollit.
A uns 100 metres del mercat, a prop d’un refugi-escola situat en un estret carrer lateral que condueix al carrer principal on hi ha els comerços, escoltem una gran explosió darrere nostre. Un enorme núvol de fum negre s’enlaira cap al cel. La furgoneta tremola i la pols omple el vehicle. El conductor s’atura, molta gent comença a sortir corrents de l’escola. Immediatament, mentre sortim del cotxe, una altra gran explosió davant nostre, molt més a prop. La mateixa onada de fum i foc, gent cridant, plorant, corrent… No sé on anar, estic confús, desorientat…
Torno? Continuo? Potser al mercat seria més segur ja que hi ha milers de persones al carrer. Seguretat?
De nou hi ha una altra explosió al costat oest, i és molt més a prop. Ens cauen runes al damunt, molta gent cau a terra, algunes persones resulten ferides pels enderrocs que volen. Em trobo al costat de la paret de l’escola. No puc respirar. Nizar, el cosí de l’Abeer, està venent tomàquets i cebes al mercat, sense poder pensar. Me’n vaig corrents cap a ell com un dimoni, cosa que és una acció absolutament estúpida, absolutament irracional. Qui és racional en aquesta guerra de bojos? Qui és racional en aquest escorxador? Sí, és un escorxador. Els carnissers israelians estan aprofitant cada minut per massacrar, com a ovelles, tants palestins com puguin, abans que el món desperti.
El bombardeig ha tingut lloc en un carrer lateral del carrer principal del mercat. Runes, sorra, fang i vidres trencats per tot arreu. El núvol de pols encara segueix al cel, fent que la llum del migdia sembli un capvespre. Sí, un capvespre, perquè no hi ha llum a la nostra vida.
Arribant al lloc d’en Nizar, tota la seva mercaderia estava plena de pols i sorra, En Nizar també. Ell està bé a part d’un petit tall a la mà. No importa, és viu.
He pensat a trucar a l’Abeer perquè no es preocupés per nosaltres. Ella està bé. No ha pensat que aquests bombardejos fossin a prop nostre. Escoltem nous bombardejos cada minut. No tenim accés a les notícies, no podem saber què passa ni on s’està produint el bombardeig, no hi ha manera… Per això l’Abeer, quan ha escoltat el bombardeig, ha continuat amb el que estava fent, com de costum.
He decidit no explicar-li què ha passat. I he tornat a casa caminant.
Caminar no és el mateix que conduir. Mentre condueixo veig, als dos costats de la carretera, cases destruïdes, edificis en ruïnes. Cada dia més.
Mentre camino és diferent. Veig aquestes cases molt més de prop, més detalls dels que puc veure mentre condueixo. Com edificis de tres o quatre pisos estan aixafats els uns sobre els altres, sostres enganxats als sostres de baix, amb els mobles i pertinences escampats pel carrer, algunes cases
estan partides per la meitat… Es podia observar mig llit, part d’una cuina, un bany amb roba privada per tot arreu, llibres o motxilles escolars trencades i plenes de pols.
La majoria d’aquestes cases van ser bombardejades quan estaven plenes pels residents i, molts d’aquests, van ser retirats sense vida. Potser molts encara estiguin sota la runa ja que no hi ha màquines per remoure’ls i revelar el que hi ha a sota. Quin trist destí, quina manera de deixar aquest món injust!
Per fi arribo a casa després de 25 minuts caminant. Avui no hem comprat res al mercat però ens les arreglarem amb el que tenim a casa.
Acabo aquest episodi amb una bona notícia de la meva filla Salma, al Líban, on estudia el seu màster: la universitat li ha concedit una beca completa.
Hossam Madhoun.
8. Friends
Missatges des de Gaza. Octubre de 2023.
Publicat el 08/11/2023.
Hossam Madhoun a Gaza.
Amics.
Avui he trucat a un amic. S’ha traslladat de la ciutat de Gaza a Rafah amb la família. Rafah és el darrer lloc de la Franja de Gaza abans d’arribar a la frontera amb Egipte.
−Com estàs?
−Estic bé.
−I la família?
−Estem tots bé.
−On ets?
−En una escola de Tel Elsultan a Rafah.
−Per què en una escola? Et puc trobar un apartament. Un amic meu a Rafah es va oferir a rebre’ns a mi i a la meva família allà. Ell et rebrà amb molt de gust.
−No. No, gràcies. Estic bé aquí.
−De què m’estàs parlant? Sé com es viu a les escoles.
−No et preocupis. Estic bé aquí. Molts amics m’han ofert apartaments però em quedaré aquí a l’escola.
−Està bé, amic meu, com vulguis. Cuida’t.
Fi de la trucada.
Quin home tan tossut! Ell rebutja tota ajuda. Un dia el seu orgull el matarà!
Espera. Per què el jutjo? Milers de cases van ser bombardejades sense previ avís. Potser té por d’anar a una casa que no coneix. Potser creu que està més segur al refugi-escola.
Aquestes escoles van ser designades com a refugis en cas d’emergència per l’UNRWA i l’oficina d’Afers Humanitaris de les Nacions Unides en coordinació amb els israelians, després de la guerra del 2014. Haurien d’estar protegides.
Tot i això, a Khan Younis, fa tres dies es va produir un bombardeig a la porta d’un d’aquests refugis-escoles. Cinc persones van morir i vint-i-dues van resultar ferides. Fa cinc dies, un altre refugi-escola al camp de Maghazi va ser bombardejat i tres persones van morir.
De totes maneres, cada persona està intentant sobreviure de la forma que creu que és millor per a ell.
Vaig trucar a un altre amic, en Majed, que també es va mudar del nord de Gaza a Khan Younis a un altre refugi-escola.
−Com estàs?
−Estic bé!
−Com està la situació a l’escola?
−Ja no sóc allà. Vaig tornar a casa meva, a Gaza.
−Què? Però és molt perillós!
−El que sigui. Tot és molt millor que quedar-se a aquesta escola. 4.000 persones sobreviuen en un espai molt limitat. Dones i nens es troben amuntegats a 22 habitacions. Hi ha homes a terra, al pati davanter de l’escola, cues esperant per utilitzar un bany molt brut, sense aigua, sense menjar, sense electricitat, sense llum a la nit, sense intimitat, amb molta tensió…La gent es baralla i discuteix per qualsevol cosa. No puc tolerar aquesta vida. Aquí estic a casa meva i no vaig enlloc. Si sobrevisc, sobrevisc. Si moro, que sigui amb certa dignitat.
No vaig poder dir res més.
−Que estiguis bé, amic meu. Mantingue’t fora de perill. Espero veure’t aviat.
Puc entendre la seva indignació quan em parlava.
Un altre amic, en Jaber, se’n va anar a Egipte dos dies abans de la guerra. No va poder tornar perquè la frontera és tancada.
La seva extensa família es va traslladar des de l’est de Khan Younis per refugiar-se a casa seva, a Gaza, el segon dia de la guerra. Un petit apartament amb 32 persones: mares grans, dones, joves i nens petits.
El tercer dia hi va haver un bombardeig en una casa, a l’altra banda del carrer que té vint metres d’amplada des de casa seva. La seva família es trobava dins. Tot el front de la casa va quedar completament destruït. Com si fos un miracle, cap membre de la família no va resultar mort o ferit. No puc imaginar el que ell hauria pensat o sentit. Algú de vosaltres pot?
Missatges des de Gaza. Octubre de 2023.
Publicat el 08/11/2023.
Hossam Madhoun a Gaza.
21 d’octubre de 2023.
15.55 h.
Estic assegut al carrer. Al costat de la porta de casa d’un veí que té panells solars. Des que vaig arribar a Nuseirat fa deu dies, el vinc a veure portant el meu portàtil, el mòbil i una bateria externa per carregar-los. És un home molt amable i simpàtic. Al pati davanter de casa hi ha instal·lat
diversos cables i connexions d’electricitat, a terra es veuen petites bateries i molts telèfons connectats per ser carregats. Tots els veïns de la zona hi porten els seus dispositius per recarregar cada dia.
Rep gent des de les vuit del matí fins al capvespre. Tres dels seus fills estan atenent la gent, acollint a tothom, ajudant en allò que poden. Són molt educats. Quina meravellosa solidaritat!
Agafo el meu portàtil, completament carregat i, al seu lloc, poso a carregar el meu telèfon mòbil. Decideixo esperar mitja hora en lloc d’anar-me’n a casa i tornar més tard. Mentre estic assegut a la vorera, davant de la porta, he escrit això.
10. Buddy
Missatges des de Gaza. Octubre de 2023.
Publicat el 08/11/2023.
Hossam Madhoun a Gaza.
Buddy.
El meu gos Buddy és petit, blanc i encantador. La major part del temps juga, salta, borda amb el seu lladruc suau i corre darrere dels gats de carrer que s’atreveixen a entrar a casa. És un gos valent. Però no quan hi ha bombardejos. Tampoc és un covard però té por dels bombardejos. I qui no?
És capaç de sentir-los abans que nosaltres. Corre cap a mi o cap a l’Abeer i s’amaga darrere nostre i, si ens fiquem al llit a la nit, salta sobre els nostres caps i, enganxant-se a nosaltres, comença a tremolar, respirant de pressa com si hagués estat corrent durant hores. Res no pot calmar-lo. El seu cos es posa molt tens i no és fàcil apartar-lo del meu cap. Em sento impotent, no sé què fer perquè no tingui por.
Buddy, com centenars de milers de nens a Gaza que tenen por i estan espantats, són incapaços d’expressar els seus sentiments. Ningú no els pot ajudar ni alliberar-los de les seves pors. Els pares també estan indefensos ja que també senten por i estan atemorits. Hi haurà aviat un final per a aquest malson?
11. 22nd October 2023.
Missatges des de Gaza. Octubre de 2023.
Publicat el 08/11/2023.
Hossam Madhoun a Gaza.
22 d’octubre de 2023.
Després d’una nit aterridora i espantosa de bombardejos i explosions al nostre voltant, sense saber on ni quan podrien abatre’ns, vaig haver de centrar-me en la meva mare.
La mare, de 83 anys, postrada al llit, té un trencament, un esquinçament de 12 centímetres a l’estómac. Pren «Nexium» dues vegades al dia abans de menjar com a protector. No sempre funciona. Un cop cada dos o tres mesos comença a tenir dolors intensos i vòmits continus i dolorosos. Davant d’això deixa de menjar, de beure, fins i tot aigua. Perquè tot el que entra al seu estómac és immediatament expulsat amb dolor. De vegades el dolor s’atura per si sol en dos o tres dies. D’altres empitjora quan el seu esòfag s’hernia a causa del vòmit i comença a sagnar dins del seu estómac. Després vomita un líquid marró fosc degut a una hemorràgia interna. Això és un avís per a portar-la a l’hospital. Per experiència conec el procés. Li administren «Nexium» en pols barrejat amb sèrum salí directament a la vena.
−Ha d’anar a l’hospital!
−Quin hospital? Un dels que han estat completament destruïts? Un dels que reben centenars de ferits tot el temps? Qui tindrà temps per a una dona gran amb un problema estomacal mentre hi ha centenars de víctimes que necessiten intervencions que els salvin la vida?
Vaig decidir anar al mercat i a la Unitat d’Atenció Primària de Salut d’UNRWA per buscar els productes que necessito per fer la intervenció aquí a casa. «Nexium» en pols, solució salina, cànula, xeringues, alcohol i apòsit.
De camí de casa al mercat les empremtes del bombardeig d’ahir a la nit són visibles, a banda i banda del carrer. Cases i edificis completament danyats, destruïts, amb els seus residents a dins. Sense previ avís. Una massacre absoluta.
Passant per un olivar em lamento: pobres olives… és època de collita i ningú les recol·lectarà aquest any. Les olives cauran a terra, seques i podrides. Les oliveres s’assecaran, totes les branques cauran i seran escampades pel vent de la tardor. Els ocells i els coloms no trobaran branques d’olivera per construir els nius per a les generacions futures.
Bombardeig molt a prop, just darrere l’olivar. El soroll és molt fort i una onada de vent calent recorre el meu cos. M’empeny. M’aturo i m’apropo a la tanca de l’hort. Al cap d’uns minuts sento crits, gent plorant i cridant. Avanço ràpid, deixo enrere l’hort i em dirigeixo a la dreta d’un carrer estret. Al final d’aquest hi veig una casa bombardejada i gent traient cossos de sota les runes. Un cotxe petit passa molt ràpid al meu costat i el conductor va tocant la botzina. En passar observo, només un instant, una dona al seient del darrere sostenint una nena ferida d’uns 7 o 9 anys. Va ser molt ràpid i no podia saber quin tipus de lesió ni l’edat exacta de la criatura. Però vaig veure sang i pols per tot el seu cos.
Tot plegat ja és massa… ja n’he tingut prou! No puc més. Cinquanta-cinc anys plens de violència, sang, mort, agonia, èxode, pobresa, tristesa, impotència, desesperació… no puc més. No em
queden dies per suportar aquesta situació. No més. Vull rendir-me. Ho dic de debò. Realment estic preparat per a anar-me’n.
En altres ocasions, en temps de guerra com aquests, el 2009, 2012, 2014, 2021, 2022 o el 2023, quan la meva filla Salma va dir que no podia més, li vaig respondre que escoltés la cançó de Peter Gabriel «Don’t Give Up» (No et rendeixis). No et rendeixis perquè saps que pots.
Peter Gabriel em va ajudar molt abans però ja no m’ajuda ara. Ho sento, Peter, ja no ho puc suportar-ho més.
La meva mare, la meva filla, les meves germanes i germans…tots creuen que puc. Que he de ser-hi per a ells.
Continuo caminant cap al mercat, incapaç de contenir les llàgrimes i vull cridar, cridar, maleir… Vull una abraçada, realment necessito una abraçada.
En arribar a la Unitat d’Atenció Primària de Salut de l’UNRWA on en sóc voluntari amb «Humanitat i Inclusió», veig un metge i m’hi acosto. Li explico la situació i les necessitats de la meva mare.
−Ho sento, no hi ha «Nexium» a la farmàcia, ni cànules. Tot s’ha distribuït als centres d’acollida per atendre els ferits que van rebre l’alta prematura de l’hospital per alliberar places per als més recents. Puc aconseguir-te el sèrum.
−Gràcies doctor!
Agafo el sèrum i surto a buscar el que necessito a les farmàcies, arribant al cor del mercat. Déu meu, quina imatge tan terrible! Un edifici enorme completament destruït i, com a mínim, dotze edificis més al voltant (al costat, al darrere i al capdavant) estan danyats. Una escena terrible, lúgubre i aterridora. Des de l’inici de la guerra fins ahir, el 42% de les vivendes de la Franja de Gaza, 146.756 unitats, han estat destruïdes o danyades. Hi ha alguna prova més clara de genocidi?
Vaig caminant de farmàcia a farmàcia, de carrer a carrer. Des del campament de Nuseirat al campament de Bureij, a l’altra banda del carrer Salah Ad-Din. Després de caminar més de tres hores i visitar disset farmàcies he recorregut tretze quilòmetres com mostra l’aplicació de recompte de passos del meu mòbil. Finalment, vaig trobar tot el que necessitava per a la meva mare. De tornada a casa, a peu, la meva mare va patir aquell dolor tan lleig. Els meus sogres coneixien una veïna que és infermera i la van trucar. No va dubtar a venir. Va fer el necessari i va acabar a les 13.35. Des de llavors, la meva mare està adormida.
Necessito dormir.
12. War Crimes and extra information
Missatges des de Gaza. Octubre/novembre de 2023.
Publicat el 08/11/2023.
Hossam Madhoun a Gaza.
Crims de guerra i informació addicional.
Hossam en el camp de refugiats de Nuseirat, al sud de la ciutat de Gaza.
Cada dia, cada nit, els bombardejos i els atacs no cessen. De vegades intensos i continus. D’altres, amb una pausa. I, de nou, ens diem: aquest és el pitjor dia des que va començar la guerra a Gaza. Però un altre jorn ha d’arribar per a dir-nos: «Encara no heu vist el pitjor»!
Sí, ahir, els bombardejos, principalment des de terra i mar, van començar al voltant del migdia i no es van aturar fins avui a les set del matí. Bombes que colpegen l’aire, colpegen les parets, colpegen els arbres i colpegen els nostres cors i les nostres ments.
23 dies i seguim comptant: morts, ferits, destrucció, agonia, humiliació, gana, malalties… 23 dies i, en cadascun, perdem part de la nostra esperança, part de la nostra força, part de la nostra humanitat.
Hamas ha matat civils. És un crim de guerra. Han de retre comptes davant la Cort Internacional de Justícia. Basant-se en la Declaració Universal de Drets Humans i el dret internacional humanitari. Podem dir el mateix de l’altre costat?
Fa 20 anys, Israel va publicar documents secrets anteriors al 1948. Admeten, confessen que van cometre massacres contra palestins en moltes aldees, matant, a sang freda, centenars de persones innocents, inclosos homes, dones i nens a Tantora, Deir Yaseen, Kafr Qasem i a molts altres pobles i ciutats. A més d’aquests documents, gran part dels seus exsoldats van acudir als mitjans de comunicació i van confessar la seva participació en la matança de civils, violant i assassinant dones. Alguns van parlar amb pesar i altres amb orgull pel que van fer. Es tracta de crims contra la humanitat basats en la mateixa declaració dels drets humans i el dret internacional humanitari. Seran portats davant la justícia?
Els israelians van expulsar els palestins de les seves terres, els van desposseir, van netejar totes les ciutats i pobles en un genocidi clar i evident. Destruint 800 pobles, creant una catàstrofe per a tota una nació. Obligant-los a ser refugiats a molts països de tot el món, però, principalment, a Síria, Jordània i al Líban.
Durant molts anys Israel va seguir perseguint els criminals nazis que van escapar i es van amagar després de la Segona Guerra Mundial i els va portar davant la justícia. Això és genial; això em fa feliç. Els criminals han de ser portats davant de la justícia. Tots els criminals, sense distinció, sense excepcions.
Però seran portats davant la justícia aquests criminals israelians del 1948 i, abans, aquells que admeten i confessen els crims? Ja ho van admetre!
Ara, Israel, ha declarat una guerra contra Hamas; tots els països occidentals ho recolzen.
Fem una ullada a aquesta guerra:
302 palestins van morir a Gaza entre les sis del vespre del 28 d’octubre i el migdia del 29 d’octubre. Això eleva la xifra acumulada de víctimes mortals des de l’inici de l’atac a 8.005 víctimes, el 67 % dels quals són nens i dones.
Què té a veure amb la lluita contra Hamas?
Israel va destruir i va danyar el 55% dels habitatges de la Franja de Gaza, al voltant de 200.000 llars destruïdes o danyades, inclosa la demolició de la infraestructura d’aigua, clavegueram, electricitat i telefonia, cosa que va obligar a 2,1 milions de persones a desplaçar-se a un lloc on ja hi viu 1 milió d’habitants.
Què té a veure amb la lluita contra Hamas?
Els dies 28 i 29 d’octubre, els barris dels hospitals d’Al-Shifa i d’Al-Quds, a la ciutat de Gaza, i de l’Hospital Indonesi al nord de la ciutat van ser bombardejats i van causar danys. En aquestes instal·lacions s’hi allotgen milers de pacients i personal mèdic, així com uns 117.000 desplaçats interns.
Què té a veure amb la lluita contra Hamas?
El 29 d’octubre, més d’1,4 milions de persones dels 2,1 milions de Gaza eren desplaçats interns, amb uns 671.000 refugiats a 150 instal·lacions de l’UNRWA. El nombre mitjà de desplaçats interns per refugi és més del triple de la capacitat prevista.
Què té a veure amb la lluita contra Hamas?
Israel impedeix l’entrada de qualsevol tipus de combustible i ha tallat el subministrament d’aigua i d’electricitat a 2,1 milions de residents a la Franja de Gaza.
Què té a veure amb la lluita contra Hamas?
El tancament de les telecomunicacions per part dels israelians ha paralitzat completament la ja difícil entrega d’assistència humanitària i està privant a la població d’informació vital. Com va assenyalar el 28 d’octubre l’Alt Comissionat de les Nacions Unides per als Drets Humans, Volker Türk:
«El bombardeig de les infraestructures de telecomunicacions posa en un greu perill la població civil. Les ambulàncies i els equips de protecció civil ja no poden localitzar els ferits ni els milers de persones que s’estima que segueixen sota la runa. Els civils ja no poden rebre informació actualitzada sobre on poden accedir a l’ajuda humanitària i on poden córrer menys perill».
Què té a veure amb la lluita contra Hamas?
Més del 40 per cent de les instal·lacions educatives de Gaza han estat afectades des que va començar l’atac a Gaza, incloses 38 escoles destruïdes i/o greument danyades, 75 de les quals van patir danys moderats i 108 més amb danys menors.
Què té a veure amb la lluita contra Hamas?
Israel està impedint que els 2,1 milions d’habitants de la Franja de Gaza rebin aliments, ajut, subministraments mèdics o de qualsevol altre tipus. Els carregaments diaris normals de mercaderies que entren a Gaza són de 450 a 500 camions al dia de tota mena de materials vitals. Els darrers 23 dies només s’ha permès l’entrada de 81 camions amb alguns aliments i subministraments mèdics.
Què té a veure amb la lluita contra Hamas?
Ningú no pot sortir ni entrar a Gaza, en una més que clara violació del dret humà a la lliure circulació.
Què té a veure amb la lluita contra Hamas?
El tall d’electricitat va fer que moltes estacions de bombament d’aigües residuals deixessin de funcionar i les aigües residuals es filtressin als carrers, cosa que va provocar el perill de malalties transmeses per l’aigua.
Què té a veure amb la lluita contra Hamas?
Netejar la ciutat de Gaza i les aldees i campaments del nord, obligant a tots els residents a fugir de casa seva, és una evident violació del Dret Internacional Humanitari. Durant més de 30 anys he treballat en el camp humanitari amb «Save The Children International», «Acció contra la Fam» i moltes altres organitzacions. La meva dona també va treballar al «Comitè Internacional de la Creu Roja, Humanitat i Inclusió» i a moltes altres organitzacions humanitàries internacionals, després d’haver estudiat Dret Internacional Humanitari. Ens ho vam creure, vam aprendre que aquestes lleis han de brindar justícia i prevenir qualsevol dany a civils i persones innocents. Especialment en temps de guerra.
La nostra filla segueix els nostres passos. Va estudiar Dret a la universitat i, ara, és a l’estranger cursant un Màster en Drets Humans i Democràcia.
Per què només nosaltres, els palestins, hem d’acatar i adherir-nos al dret internacional, als drets humans i al dret internacional humanitari? Per què no els altres? Els forts, els que maten, els que tenen la capacitat d’impedir que civils i persones innocents accedeixin a les necessitats bàsiques? Només perquè poden? Per què?
13. Another Day
Missatges des de Gaza. Octubre de 2023.
Publicat el 08/11/2023.
Hossam Madhoun a Gaza.
Un altre dia.
Com qualsevol altre dia he anat al mercat. Ja no és el mercat que conec. Més de la meitat de les botigues i els edificis han estat destruïts i danyats. El carrer està ennegrit, ple de pols i runes, vidres trencats, trossos de portes i finestres o cables d’electricitat i telèfon escampats per la calçada, caiguts dels pals. L’aigua bruta està barrejada amb les aigües residuals ja que la infraestructura i les canonades subterrànies es van veure afectades. A banda i banda, munts de brossa per tot arreu, sense recollida d’escombraries, sense personal municipal per reparar les instal·lacions.
En passar pel forn, a la cua, no hi havia ningú esperant. La gent s’amuntegava, escridassant-se els uns als altres, barallant-se pel seu torn, sense respectar l’ordre. S’hi veien homes i dones discutint a garrotades. Altres intentant calmar a la multitud, sense èxit. El propietari del forn ha decidit tancar la porta provocant un enuig encara més gran.
En passar per una escola, una altra baralla i més crits. La gent ha perdut els nervis i s’enfada per a qualsevol petit motiu o, fins i tot, sense cap motiu. Qui els pot culpar? Sense aigua, sense menjar, sense banys, sense intimitat, sense dignitat, sense esperança. Només desesperació i por.
Continuem caminant cap al carrer Salah Ad-Din, sense cap propòsit.
Uns homes porten bosses de farina panificable de 35 quilos cadascuna. Li pregunto a un d’ells on les havia comprat.
−Hi ha un molí fariner al carrer 20−em respon
−Encara hi puc trobar algun sac, allà? O potser ja s’han acabat?
−Crec que en queden alguns.
Segueixo caminant amb aquest propòsit. Des de fa tres dies que no tenim gas per cuinar. Hem començat a fer el nostre menjar i pa encenent una foguera.
Me’n recordo d’un col·lega que viu al carrer 20 i li truco per a dir-li que estic a prop. Em respon que segueixi fins a casa seva i que arribarà en quinze minuts ja que, ara, és al supermercat.
Passo pel molí i compro la farina. La carrego a l’esquena uns setanta metres fins a casa seva. El pare, que em coneix, ha estat molt amable. M’ha acollit molt bé i m’ha proporcionat cafè i galetes. Ha tret unes cadires de plàstic i ens hem assegut davant de casa seva. Hem xerrat, principalment, sobre la guerra i la lluita de la gent per a assegurar les necessitats bàsiques mínimes. Hem parlat de les persones que tots dos coneixem que han estat assassinades, ferides o que han perdut un germà o una llar.
Al cap d’un quart d’hora arriba el meu col·lega. Se’l veu aterrit, ple de pols i sorra. Acabava de sortir del supermercat quan ha estat bombardejat per un atac aeri israelià. Ha sobreviscut però ha vist moltes persones al seu voltant mortes i ferides. No ha pogut aturar-se, tement que es produeixi un altre bombardeig. Aquest fet ha passat moltes vegades abans. La gent corre cap als ferits per ajudar i hi ha un altre atac al mateix lloc matant i ferint més persones.
Ha tardat uns quinze minuts més en refer-se del xoc i tornar a estar tranquil, parlar i respirar amb normalitat. He sentit la necessitat de marxar. Els he preguntar si els podia deixar la farina de pa fins que trobés la manera de portar-la a casa del sogre. La distància és de més de tres quilòmetres; No crec que els pugui fer amb 35 quilos al damunt.
L’Abeer i la seva germana m’estaven esperant a casa de la seva cosina, que viu al mig del campament, a prop del mercat principal. Havien acabat la feina a l’alberg-escola i canviat les benes brutes dels ferits. També havien ajudat una mare a donar a llum i distribuït alguns dispositius d’assistència. El seu cosí acull dues famílies desplaçades d’amics i col·legues de la feina a la central elèctrica de Gaza. Quan he arribat a casa seva, he sentit xiscles i més xiscles. Les dues famílies estaven barallant-se a dins per un enfrontament entre els seus fills.
L’Abeer i la seva germana han sortit i hem anat caminant a casa.
En arribar, me n’adono que la meva mare m’havia trucat moltes vegades. Volia anar al bany i ningú no l’havia traslladat del llit a aquest. No es va poder contenir i s’ho va fer al damunt. Estava molt desanimada. L’he portat al bany i rentat amb aigua freda. M’ha maleït i m’ha cridat –ella no sap que l’aigua tèbia és un luxe que ara no ens podem permetre−. Malgrat l’enuig m’he contingut i no he reaccionat. He acabat de rentar-la, l’he canviat amb roba neta i l’he portat, de nou, al llit. Després li he preparat una mica de menjar i administrat els medicaments. De tornada al bany, he hagut de rentar la roba, sense electricitat, sense rentadora, únicament a mà i en un bidó de plàstic. Omplint aigua del barril del primer pis i pujant-lo, diverses vegades, al segon.
Mentre estava assegut a terra fregant la roba, intentant controlar el meu enuig i frustració, he recordat instants de la meva infantesa. Quan jo era petit no hi havia electricitat al poble ni rentadores. Érem cinc germans, quatre germanes, el meu pare i la meva mare.
Aquesta, en aquella època, rentava la roba per a tota la família, a més de cuinar, netejar, fer les tasques domèstiques…i aquelles abraçades que recordo. Podia amb tot i molt més. M’he sentit molt malament, però ja no estic enfadat ni frustrat. Simplement exhaust.
M’he netejat, he rentat la roba i l’he penjat a l’estenedor. Un cop enllestit el dinar, tots hem menjat a baix. He pujat a la meva habitació.
Per cert, avui, al mercat, he comprat uns auriculars per utilitzar amb el mòbil i poder escoltar l’app de ràdio. Les emissores no funcionen per a mòbils sense auriculars connectats. No ho sabia.
Ajagut al meu matalàs, me’ls he posat a l’orella i he obert l’aplicació de ràdio. Tot passant d’un canal a l’altre, he anat escoltant notícies, totes sobre la guerra. Recomptes de morts i ferits, analistes polítics que, pujant el to, informen dels fets, reporters que criden per assegurar-se que se’ls escolta… No necessito això. Passo a altres canals, i de sobte… música. Conec aquest canal. És una freqüència de ràdio que transmet música clàssica. Només música i només clàssica. Era la Simfonia núm. 15 de Mozart, seguida d’una altra dirigida per Iuri Torchinsky. M’he estirat, he tancat els ulls i m’he quedat adormit. Ha estat un somni ben merescut.
14. Think of a title if you can!
Missatges des de Gaza. Octubre de 2023.
Publicat el 11/08/2023.
Hossam Madhoun a Gaza.
Pensa en un títol si pots.
28 d’octubre de 2023. 08:30 h.
Ens despertem adonant-nos que els mòbils estan sense senyal. Acostumem a trucar a la Salma, al Líban, a primera hora del matí. Es preocuparà molt si no ho fem. Decideixo anar a la Unitat d’Atenció Primària de l’Agència d’Obres Públiques i Refugiats de les Nacions Unides (UNWRA, sigles en anglès), al mig del mercat del campament de Nuseirat. Allà hi puc trobar internet per contactar amb la Salma via WhatsApp.
Vaig caminant, amb la bossa del portàtil a l’esquena, 2,25 km des de casa fins a la clínica.
Només veig destrucció a banda i banda del carrer. Cada dia vaig al mercat per aquesta mateixa via i, cada dia, es destrueixen noves cases. Moltes d’aquestes van ser bombardejades amb famílies dins, molts cadàvers van ser enretirats, molts cadàvers encara estan sota les runes… Més de 2.000 persones es troben desaparegudes, entre les quals hi ha 830 nens. Tots enterrats i no hi ha maquinària per a treure’ls de sota.
Després d’uns quinze minuts caminant, m’he trobat un ruc que empenyia un carro de fusta conduit per un home. Li he preguntat si em deixava pujar i ha acceptat. Sempre m’havia dit a mi mateix que em faria una foto muntant un ruc.. I ho he fet. Després he pensat que caldria fer algunes fotos del carrer. I ho he fet. Després m’he fet una selfie. He mirat la foto i he pensat: em veig bé. Potser necessito un tall de cabell però faig bon aspecte. Malgrat tot i qualsevol cosa, em veig bé. Em sento bé. I m’he dit: segueixo viu i la meva família també. No em rendiré.
El mercat, com sempre, ple de gent, però no ple de vida. He ignorat aquesta idea i m’he dit: Seguim vius!
En arribar a la clínica, no hi havia internet, no hi havia telèfons, no hi havia mòbils…Els israelians ho van tallar tot. Déu meu! Filla meva? Espero que sàpiga, per les notícies, que no podem contactar i que ella tampoc no pot comunicar-se amb nosaltres. «El meu cor està amb tu», «la meva nena…… penso en tu», «desitjo que els meus pensaments t’arribin», «estigues segura que t’estimem i que encara estem vius»…em vaig repetint. «La nostra única filla a l’estranger que no té ningú al món excepte els seus pares». «Salma!».
He deixat el meu portàtil a la clínica perquè el carreguessin i he retornat al mercat. Cada cop hi ha menys productes. El que es pot trobar avui, potser no es trobi demà i els preus són cada cop més alts. Tinc una llista de compres que he de fer. Alguns articles ja no els trobo: espelmes, llenties i farina. A cada botiga on pregunto em diuen que no em molesti a buscar, que no ha entrat a Gaza cap tipus de mercaderia des de fa 21 dies. Vaig comprar més quantitat d’arròs i d’oli de cuina, llaunes de mongetes i de carn per al meu gos Buddy.
Vaig al banc. Bé, em refereixo al caixer automàtic. Els bancs no funcionen des del 7 d’octubre. El caixer està tancat. Encara tinc una mica d’efectiu a casa i cobrirà les necessitats uns dies més. Provaré amb el caixer un altre dia.
No estic gaire lluny de la casa del meu col·lega on havia deixat la farina per a pa, fa uns dies. Segueixo caminant fins allà. Hi ha el seu oncle, que és un vell amic, assegut fora ja que s’havia refugiat a casa del seu germà després de que el seu apartament fos destruït quan van bombardejar l’edifici on viu, a Gaza.
Ha estat una grata sorpresa veure’l sa i estalvi, amb tota la família. Se’n van anar un dia abans del bombardeig de l’edifici, ha dit.
−Saps què li va passar a Nael?−em pregunta
−No, què?
−El dia 18, encara era a casa, quan es van produir forts bombardejos al seu barri. Van decidir anar-se’n, encara que ja era de nit. Van pujar al cotxe sense res i van conduir fins a l’hospital Al-Shifa per a refugiar-se temporalment fins a l’alba. En arribar es van adonar que el seu fill gran de 23 anys no era al cotxe, l’havien deixat enrere. Es van posar histèrics. No hi havia manera de tornar, Era un suïcidi absolut. Van començar a trucar al fill i el mòbil sonava, però no contestava. Òbviament la desesperació i els pitjors pensaments els varen envair fins al punt de que la mare es va desmaiar, El seu pare va començar a trucar a tothom per a explicar la situació i què podien fer. Diversos amics, entre ells jo, van continuar trucant. El mòbil sonava, però no contestava. Era molt mala senyal. El que penses és que li ha passat alguna cosa. Les hores es varen fer eternes fins que va clarejar. El pare va decidir conduir, de tornada, a casa, En arribar la casa seguia dreta i va entrar cridant el nom del seu fill. Finalment va poder escoltar-lo responent-lo amb veu molt feble: −Aquí estic−respongué, atemorit. S’hi va acostar i el va trobar amagat, ajupit i tremolós, sota les escales que conduïen al segon pis. El seu mòbil era a dos metres. Estava en xoc. Amb tanta por que no podia arrossegar-se per agafar el mòbil i contestar. Sense paraules, va agafar el seu fill, se’n va anar i va conduir fins a l’hospital Al-Shifa, Després va recollir la resta de la família conduint fins a Rafah.
A la tarda em vaig tallar els cabells.
15. Salma’s Message – after 30 hours
Missatges des de Gaza,. Octubre de 2023.
El missatge de la Salma. Publicat el 08/11/2023.
Salma Madhoun a Beirut.
Missatge de la Salma −després de 30 h−
Missatge de la Salma des de Beirut a Jonathan Chadwick a Londres.
Ahir a la nit, després de 30 hores sense saber res dels meus pares, vaig trobar els escrits del meu pare sobre aquesta guerra de Gaza, mentre navegava per les xarxes socials a la recerca d’algun indici d’esperança a la que aferrar-me. Li havia demanat que m’enviés aquests textos des del principi de la guerra. No ho va fer perquè no volia que llegís sobre la seva misèria i patiment. Però els vaig trobar per casualitat, quan un amic estranger de la família els va pujar perquè tothom pogués entendre què està passant a Gaza.
Potser centenars de persones han vist els escrits del meu pare, però vaig sentir que jo era l’única que els comprèn i ha estat suportant el dolor amb ells. Que sóc l’única que voldria estar al seu lloc mentre ells estan al meu, ser la que està en perill mentre ells estan fora de perill.
16. Early Warning, Hallucinations and Insomnia
Missatges des de Gaza. Octubre/novembre de 2023.
Publicat el dia 11/08/2023.
Hossam Madhoun a Gaza.
Alerta prèvia, al·lucinacions i insomni.
Un veí que vivia a 20 metres de la casa del meu sogre va rebre una trucada de l’exèrcit israelià perquè evacués la seva llar, ja que l’anaven a bombardejar i destruir. Li varen donar fins a les quatre de la tarda per anar-se’n. Eren les 12.30 hores. Tots els veïns del voltant van començar a sortir, carregant el que podien portar, el mínim necessari. L’Abeer estava cuinant pa i jo rentant a la meva mare quan ens vàrem assabentar de la notícia. Ens vam quedar confusos. Què podíem fer? La meva dona em va demanar que m’afanyés i preparés la meva mare, mentre ella seguia fornejant. Alhora anava donant ordres a les seves germanes perquè es preparessin ràpid. Vaig posar les bosses d’evacuació que havíem preparat prèviament dins del cotxe i les vaig portar a dos carrers de casa nostra.
La gent es movia, histèrica, en totes direccions, espantada i en silenci. Vaig asseure a la mare a la seva cadira de rodes i el meu cunyat va fer el mateix amb la seva. L’Abeer acabava de coure el pa que l’embolicà en un tros de roba i sortirem de casa. El pare de l’Abeer ens va demanar que el seguíssim fins a 80 metres de casa seva on hi ha la casa d’un amic seu. Un edifici gran amb un pati davanter i un jardí amb alguns arbres i plantes. L’amic, amb la família, ens va rebre molt calorosament. Les dones i les nenes es van asseure a l’esquerra del jardí, els homes a la dreta. Eren les 14:22 h. El propietari ens va oferir cafè i, a les dones, també galetes.
Esperar, és una de les paraules que m’agraden menys. Odio esperar. Ara és com estar assegut sobre el foc.
Havia de trobar un lloc més segur. Tornar a casa, a Gaza, és impossible, un suïcidi absolut. Calia anar al sud fins a Khan Younis o Rafah. A Khan Younis no conec a ningú. A més, les escoles ja estan abarrotades i no trobaríem lloc. Fa dues setmanes, un amic de Rafah −el 12 d’octubre quan vam sortir de casa− em va trucar per oferir-me un apartament que té, buit des de la mort del seu germà gran. Me’n vaig recordar. Això va ser fa 13 dies però les coses van canviar des de llavors. Suposo que deuria haver rebut familiars. No el volia pressionar, així que li vaig enviar un missatge en comptes de trucar-lo per telèfon. Tal com esperava, casa seva esta ocupada, plena de familiars desplaçats, ties, oncles i nebodes.
Vaig trucar a un altre amic i, després, a un altre…no hi havia espai enlloc. Tots els habitatges, totes les escoles estaven desbordades de desplaçats. Després de la destrucció del 50% o més dels habitatges de la Franja de Gaza per l’exèrcit israelià, les últimes dues setmanes, 2,1 milions de persones es trobaven amuntegades en un espai adaptat només per a un milió. Què podia esperar?
Estàvem asseguts al jardí, rodejats de fum. La meva capacitat de pensar estava paralitzada. Eren ja les 16 h. Què podíem fer? La foscor cauria aviat i no és possible moure’s després de fosquejar. Sentia la veu de la meva mare des de l’altra banda del jardí explicant històries de tot i de res. És incapaç d’adonar-se de la realitat i gravetat de la nostra situació.
El veí no va donar senyals de que ens poguéssim quedar. Ho enteníem però volíem veure quanta gent acollia. Moltes dones van venir de dins a saludar-nos i a rebre les nostres dones. Molts homes van venir a rebre’ns. Hi havia molts nens al nostre voltant, els seus fills, esposes, les seves filles i els seus marits.
Vaig parlar amb el meu sogre i amb l’Abeer. Havíem de decidir què fer, no podíem esperar que es fes fosc perquè seria massa tard per actuar.
No era segur que haguessin de bombardejar aquella nit. El supermercat del mercat, que va ser bombardejat feia tres dies, va rebre la mateixa trucada d’avís quatre dies abans de l’atac.
Vam decidir tornar a casa. Dormirem tots al costat est de l’habitació, lluny de les finestres i, l’endemà, buscaríem una altra solució, si sobrevivim a la nit.
Aquesta va ser un autèntic malson ja que els bombardejos es varen intensificar.
Vàrem transportar el llit de la meva mare del segon pis i el vàrem posar a una cantonada de l’habitació. Era molt fosc. La meva mare havia començat, des d’ahir a la nit, a veure imatges i persones, a tenir al·lucinacions. Li deia a la gent que se n’anessin, demanava als ballarins que aturessin el ball, cridava als nens que no l’esquitxin amb l’aigua, no parava de dir-li a una senyora que s’allunyés… Tenia al·lucinacions i la veia al davant i, quan creia que s’acostava massa a ella, l’atemoria i la feia cridar. En mirar la cara de la meva mare, els ulls els tenia molt oberts com taronges, mirant al buit. La seva cara mostrava pànic. Vaig intentar calmar-la però sense èxit. Quan li deia que allí no hi havia ningú aixecava el to de veu:
−Com és que no els veus?
−Per què no m’ajudes?
−Per què no els dius que se’n vagin?
−Et poses de part seva?
No hi podia fer res. Només plorava.
A les dues de la matinada ja era massa per a tothom. La vaig tornar a portar al segon pis. D’aquesta manera, els seus crits i els plors no arribin deixarien dormir als altres. Les al·lucinacions no s’aturaven.
A les 06:30 del matí, encara no ha clarejat del tot i la meva mare seguia amb els ulls molt oberts i en estat de xoc. Em vaig ensorrar. Em vaig oblidar del risc que corríem ella i jo en estar al vulnerable segon pis, que resultaria el més malmès si es produïa l’atac al nostre veí.
07:45 h. Per fi, la meva mare es va tranquil·litzar i restava en silenci. Va demanar l’esmorzar. L’Abeer va atendre-la mentre jo em vaig quedar adormit al llit del segon pis.
17. Shouq’s message
Missatges des de Gaza. Octubre/novembre de 2023.
Publicat el dia 11/08/2023.
Hossam Madhoun a Gaza.
El missatge de la Shouq.
Missatge de Shouq Alnajjar a Khan Younis, al sud de la Franja de Gaza.
Nota: La nostra amiga Shouq està treballant amb «Az Theatre» i «Theatre for Everybody» a la següent fase de la nostra col·laboració «PROJECTE 9 D’AGOST», involucrant joves talents a Gaza per crear una nova producció que reflecteixi les preocupacions de joves i grans. El nom del projecte és la data en què el Centre Cultural Al Mishal va ser destruït per un bombardeig aeri el 2018. Jonathan Chadwick és el director de l’«Az Theatre» de Londres.
«Estimat Jonathan,
Em disculpo de nou per no atendre les trucades. He escrit alguna cosa, ho compartiré amb tu ara.
No sé per on començar. Portem 26 dies atrapats en aquest malson.
Fa unes tres setmanes, els atacs aeris van devastar el nostre barri a la ciutat de Gaza i, com molts altres, vam haver de fugir i abandonar casa nostra. El meu marit i jo ens vam casar fa un any a aquella casa que ara està en ruïnes. Només ens vam poder emportar els documents essencials, deixant enrere els records i regals significatius que feien de casa nostra una llar. Va ser punyent deixar-ho tot així com així. Però vessar llàgrimes per aquesta pèrdua sembla poc comparat amb les vides que ens han pres; famílies aniquilades; nens que perden la vida o queden orfes.
Actualment som a Khan Younis, allotjats a casa de la meva família i compartint espai amb més de 150 familiars i amics, entre ells uns 30 nens.
No hi ha paraules per descriure la situació. La vida diària és una lluita essencial, sense aigua corrent, electricitat ni accés a aigua potable. Les fleques i botigues locals estan desbordades i lluiten per satisfer la demanda de pa i altres aliments.
Som testimonis del que és inimaginable. Tenim el cor trencat, l’ànima ferida i estem esgotats, cansats, estressats i frustrats. Tot just dormim. Vivim amb por constant i la supervivència sembla incerta. Els drons a l’aire brunzeixen sense parar com un recordatori constant del perill.
Bombardejos i atacs aeris ocorren de tant en tant a tot arreu. Les nits són les més aterridores i llargues, ja que les bombes plouen sobre Gaza contínuament. No sabem quan ens tocarà a nosaltres, però esperem que ens bombardegin en qualsevol moment.
Cada bombardeig ens provoca esgarrifances, especialment als nens que no entenen per què el seu món s’ha convertit en un malson. Les mares se senten indefenses i impotents en intentar consolar els seus petits. Però els nens poden veure el terror als ulls de les seves mares.
Al voltant d’1,4 milions de persones van fugir de casa seva; la meitat s’allotgen en refugis com escoles i hospitals de l’UNRWA, sense accés a aliments, aigua corrent, aigua potable, medicines o roba d’abric.
No hi ha lloc, ni hi ha ningú que estigui fora de perill…
Llocs que alguna vegada van ser un refugi segur i un santuari per als necessitats, reconeguts per les lleis internacionals, com ara hospitals, escoles, mesquites i esglésies, són ara constantment amenaçats i bombardejats per l’ocupació israeliana.
Quantes vides s’han de perdre perquè el món aturi i responsabilitzi a Israel pels seus crims al llarg de dècades?
Per a aquells que diuen que no poden creure que això estigui succeint el 2023, m’agradaria dir-los que no se sorprenguin perquè l’ocupació israeliana s’ha sortit amb la seva infringint una infinitat de lleis internacionals, cometent crims contra la humanitat i innombrables massacres.
El patiment dels palestins va molt més enllà de la crisi actual i es remunta a més de 75 anys d’ocupació i apartheid. Gaza, en particular, és un recordatori cru d’aquesta injustícia permanent. El silenci del món davant les matances i el genocidi que tenen lloc a Gaza i Palestina és un recordatori esquinçador que, als ulls de molts, les vides perdudes a Palestina són menys significatives.
Aquest bàrbar atac israelià està destrossant les nostres vides, convertint la meva estimada Gaza en ruïnes i deixant cicatrius que duraran tota la vida. La nostra estimada Gaza està sagnant i ens escarcanyem perquè el món escolti els nostres crits…
Missatges des de Gaza. Octubre de 2023.
Missatge de Shouq Alnajjar a Khan Younis, al sud de la Franja de Gaza.
18. Number 4 with zeros and without 1
Missatges des de Gaza. Novembre 2023.
Publicat el dia 11/08/2023.
Hossam Madhoun a Gaza.
Número 4, amb zeros i sense.
Durant 2 dies no he escrit res. No sé per què. Potser ho faci! No tinc ganes de fer-ho, no ajuda, no canvia res. És una pèrdua de temps i de pensament. Exposar els meus sentiments, el meu dolor, les meves emocions, la meva intimitat, les meves llàgrimes… Per què? Per què?
Fem el que fem, res no canvia. La màquina de matar segueix perseguint-nos allà on anem. No hi ha lloc on anar, no hi ha manera d’escapar-se, només seure i esperar el teu torn per a ser massacrat. Cada dia ens assabentem d’algú que coneixem que va ser assassinat al llit, assassinat caminant pel carrer, assassinat mentre es dutxava al bany, assassinat mentre cuinava per a la família, assassinat mentre jugava a casa o al carrer.
Però sé que no escric per canviar res. Escric per a mi. Escric perquè segueixo viu. Escric perquè em fa sentir viu. Escriuré fins que tanqui els ulls per darrera vegada o fins que no pugui escriure per algun altre motiu. Seguiré escrivint.
Ahir, els israelians van bombardejar un barri dins del campament de Jabalia, una mançana sencera. El Bloc 6 del Campament de Jabalia, d’un quilòmetre quadrat, amb 115.000 habitants, el lloc més densament poblat del planeta. 400 persones mortes i ferides en un obrir i tancar d’ulls. Esvaïdes, desaparegudes, ja no existeixen… 400 persones amb un sol tret. Centenars de ferits, cap hospital no té capacitat per atendre’ls. Més de 40 cases destruïdes completament i moltes persones van morir mentre caminaven pels carrers. Eren les 4 de la matinada quan la força aèria els va disparar 6 míssils explosius.
400 persones de totes les edats, fetus al ventre de les seves mares, nadons lactants, nens i nenes petits, adolescents i joves, homes i dones, gent gran i persones amb discapacitat. Tota una comunitat. Desapareguda. Així de simple, perquè algú a Israel va creure que ho podia fer. I ho va fer.
Estava escoltant les notícies a la ràdio, en directe. La gent cridava, clamava. El reporter havia de parlat alt perquè se’l sentís per damunt del soroll i caos que l’envoltava. Un dels reporters que hi viu, es lamentava que els seus familiars estaven entre els 400.
La meva família, al meu voltant, parlaven tots alhora. Jo vaig ser l’únic que no va dir res. Què es pot dir en una situació així? Quines paraules expressarien el que sento?
Vaig deixar la família a baix i vaig pujar al matalàs de la meva habitació. Em vaig ficar al llit, vaig tancar els ulls, amb llàgrimes a les galtes i, de sobte, em trobo allà, en aquest barri, pocs minuts abans de l’atac…
Camino pels carrers estrets del campament. Hi ha molts nens jugant, homes i dones que caminen amunt i avall. Mentre circulo miro aquestes pobres cases que van ser construïdes fa 71 anys per l’UNRWA per als refugiats palestins qui es van veure obligats a deixar casa seva, a la seva terra natal, en el que avui és Israel. Sostres baixos, no hi ha espai entre els edificis. El carrer té una amplada màxima de 4 metres. Altres, amb prou feina perquè els cotxes hi passin lentament i amb una mica d’esforç. Les finestres són a l’alçada dels ulls d’un home mitjà. És fàcil sentir la xerrada de la gent dins de casa seva. Abanda i banda de les parets hi ha cordes amb roba estesa de nens. Els carrers són de sorra i les aigües residuals es filtren cada pocs metres, ja que no hi ha infraestructura de clavegueram al campament. La gent ha cavat pous de drenatge per a les aigües residuals que, amb el temps, s’omplen i s’escorren als carrers.
Molt de soroll que ve del mercat proper.
M’aturo de cop. Obro la porta i entro. Sóc invisible. La gent, dins de la casa, no em veu, no em pot sentir. Em trobo en un pati davanter. Una dona d’uns 37 anys està cuinant una amb una petita cuina de gas i amb una olla al damunt. Hi ha col dins de l’olla. Esbossa un bonic somriure quan mira els tres nens, al seu voltant, que estan jugant. Una nena de 7 anys amb una nina i 2 nens grans corrent, un darrere l’altre i la mare demanant-los que callessin. A l’altra banda del pati, una altra dona renta roba en tres galledes, una amb sabó i les altres dues amb aigua neta. Una altra agafa la roba neta i l’estén a una corda que penja d’una finestra del costat dret, travessant tot el pati davanter i, després, subjectada a l’exterior de la casa.
A la cantonada del pati, una petita habitació. S’obre la porta. Hi veig un home de 42 anys en un lavabo exterior que surt preguntant: −Quant falta per menjar?’
−10 minuts!− respon la dona.
−Vas aconseguir la medicina per al teu pare?−pregunta.
−La recolliré després de dinar, encara no són les quatre.
Entra a casa. El segueixo. Dins hi ha un saló i dues petites habitacions als costats. Al saló, una fila de matalassos, un apilonat contra l’altre, un ancià ficat al llit i quatre joves en un racó jugant a cartes. L’home surt i tanca la porta. Camina cap a una de les habitacions. A dins, un bressol amb un nadó dormint. Entre cautelosament, sense fer soroll perquè el nadó segueixi dormint. Es canvia de camisa i es posa desodorant. Entra a la segona habitació on quatre homes dormen i els desperta:
−El menjar estarà en 10 minuts. Aixequeu-vos!
Dos d’ells s’incorporen, mandrosament i els altres dos fan com si no el sentissin. L’home torna a trucar a la porta:
−Aixequeu-vos tots! Són les 15:55 h.
−No podeu seguir dormint!
Amb veu mandrosa, un dels quatre li respon:
−Però si acabem d’adormir-nos! Els bombardejos i les explosions no ens deixen dormir. Tota la nit, tot el dia, bombardejos.
I se’n va. El vell a la sala li pregunta:
Has portat la meva medicina per a l’asma? He de prendre-la després de dinar, com a molt tard a les quatre en punt.
−Encara no −va respondre. Aniré a la farmàcia després de dinar. Et prometo que no arribaré més tard de les quatre, t’ho prometo.
Tic tac, tic tac, tic tac… Les quatre de la tarda. Boooom!
Tornem a les 15:45 h.
Surto i me’n vaig anar a la casa del costat…
Continuarà…
19. Number 4 with zeros and without 2
Missatges des de Gaza. Novembre de 2023.
Publicat el dia 11/08/2023.
Hossam Madhoun a Gaza.
Número 4, amb zeros i sense. Segona part.
Avui he rebut un missatge de la meva germana que es va refugiar a una escola-refugi de l’UNRWA al campament de Deir El Balah, a la zona central de la Franja de Gaza, a 10 km de casa meva, tan distant com la terra de la lluna. No hi ha manera d’arribar-hi sense arriscar la vida. Ella i els seus quatre fills, un nen de vuit anys, un adolescent de quinze anys, dos joves de 22 i 21 anys i la seva sogra de 82, fa dos dies que no mengen. El fill petit està malalt, amb mal d’estómac. No hi ha metges ni unitat d’atenció primària, només l’hospital que dóna prioritat als centenars de ferits greus. Vaig trucar a un dels meus col·legues que viu a Deir El Balah. Els va visitar i el va ajudar en el que va poder.
També he trucat al meu germà que es va quedar a casa seva, a Gaza. No se’n va anar, no volia marxar de la seva llar malgrat el perill. Em va dir que va sortir de casa fa dos dies i es va traslladar a una escola propera. Va rebre un SMS de l’exèrcit israelià demanant-li que evacués casa seva perquè la bombardejarien. Va sortir corrent amb la seva família, la seva dona, tres fills de set, setze i disset anys i dues filles de dotze i catorze. Quan sortien corrent, van bombardejar un altre edifici proper. Una pedra que va sortir projectada per l’impacte del bombardeig va colpejar la seva filla petita a la cama i li va trencar. Va carregar amb la seva filla als braços, acompanyà la família a l’escola i, després, la va portar a l’hospital. Van tractar la nena i li van enguixar la cama. Després decidí tornar a casa seva. Va rebre el missatge d’advertència fa dos dies, però no es vol quedar a l’escola.
No vaig poder dir-li res, no vaig poder aconsellar-li res. Què sé jo?
Torno a la meva habitació i la imatge del Bloc 6 del Campament Jabalia no se m’envà del cap, La veig en tot moment i intento oblidar-me, continuar… però no puc.
De nou, em trobo al campament, Bloc 6….
Passada la primera, just al costat de la segona casa, un home insta els seus familiars que s’afanyin i pregunta als seus fills:
−El taxi estarà aquí a les 16 h. Ens hem d’afanyar! Ho teniu tot?
−Aquí hi ha les bosses de roba. Aquí els matalassos. Aquí el menjar que queda a casa. Aquí la teva bossa amb tots els documents i carnets d’identitat. Què més falta?
−On són els altres?
−Són a dins.
−Què hi fan a dins? –pregunta, frustrat. El taxi arriba en 10 minuts, per Déu!
Entra dins la casa on la seva dona discuteix amb la nora.
−No puc deixar aquests vestits! Van ser un regal de la meva mare quan vaig tenir el meu primer fill.
−Però no hi ha espai a la bossa!
−No m’importa. Me’ls emporto!
−I tu −al seu fill− Realment necessites portar tres parells de sabates? No hi caben!
−No són sabates, és el meu portàtil.
−Agafem la bombona de gas per cuinar? Potser no en tenim prou.
−Si hi ha lloc al taxi, ens l’emportem.
En Sameer i la Fatma, els nens d’onze i dotze anys, discuteixen sobre coses que volen endur-se. En Sameer vol emportar-se la bicicleta i la Fatma la motxilla escolar i la seva nina preferida. El pare intenta controlar-se i parla en veu baixa, però contundent:
−És això realment el que hem de fer ara? Discutir sobre les coses que cal agafar i les que no? No havíem acordat tot això aquest matí? Marxem per sempre? Tornarem en uns dies, així que, si us plau, deixeu-ho ja i sortiu tots! En tres minuts el taxi serà aquí.
Surten tots. El pare tanca la porta quan ve el veí del costat que veu totes les bosses i l’equipatge al carrer.
−Què passa Abu Ahmad? On aneu?
−Marxem a Rafah, a casa del meu germà. Tota la família s’hi ha desplaçat. Volem estar junts. És més segur.
−De veritat creus que és més segur Rafah? Estan bombardejant per tot arreu!
−Això és el que hem decidit. Estarem tots junts i viurem junts o morirem junts, Aquí hi ha el taxi.
−On?’
−Està allà, a l’entrada del carrer.
Tic tac, tic tac, 16 h de la tarda. Boooom!
400 persones mortes i ferides.
20. Sounds
Missatges des de Gaza. Novembre de 2023.
Publicat el dia 11/08/2023.
Hossam Madhoun a Gaza.
Sons.
Estirat al matalàs, gairebé en total obscuritat excepte per la llum tènue d’una pobra i petita espelma, acluco els ulls amb l’esperança de quedar-me adormit. No funciona. Després de dos dies i dues nits, ni un sol minut de son.
És sorprenent com els sentits es tornen més forts i sensibles quan en perds un, com les persones que no tenen vista, la seva oïda s’aguditza. Això és el que em passa en tancar els ulls.
Durant el dia, hi ha molt soroll. Tot són sons. Sons barrejats de gent, xerrades, converses, crits, bombardejos, explosions, drons, avions de la força aèria tallant el cel a trossos… Tot mesclat, així que no em puc concentrar en cap so.
A la foscor, en el suposat silenci total, i mentre em fico al llit amb els ulls tancats, començo a concentrar-me en els sons que m’envolten. El soroll d’una làmina de plàstic que cobreix la finestra que ha perdut el vidre, movent-se amb la brisa nocturna. La respiració i els sospirs de la meva mare al costat. Els batecs del meu cor. El grinyol de les paneroles del camp. El so d’un ocell que torna tard al seu niu o que en surt volant a causa d’una explosió. El plor d’un nadó a casa d’un veí proper i la mare bressolant-lo. El murmuri de les branques dels arbres, movent-se lleugerament. L’ulular d’un mussol que ve de lluny. Els gossos del carrer que es tornen bojos i borden quan exploten les bombes. Els esbufecs d’alguns gats barallant-se.
Tots aquests sons signifiquen vida, signifiquen esperança, signifiquen que el demà arribarà, malgrat tot.
Altres sorolls s’acosten, per sobre d’aquests, fent que tots els sons s’esvaeixin, ocupant l’aire i l’atmosfera, envaint el silenci per anunciar que arriba la mort. El so del dron militar −l’únic so similar és el de la màquina d’afaitar elèctrica, multiplicada per cent− omple l’espai amb el seu soroll molest que ningú no pot ignorar ni per un moment. Tot ésser viu està obligat a sentir-lo, en tot moment. Humans, animals, ocells, arbres i fins i tot les pedres podrien esquerdar-se de la bogeria que provoca el soroll. Només em recorda una cosa: la lenta matança per tortura a l’Edat Mitjana.
El pas dels avions militars – F15 – F16 – F32 – F no sé què –, tallant el cel, com un ganivet travessa un tros de mantega, portant la mort allà on van.
El soroll del bombardeig de l’artilleria, boom! Cada projectil emet tres sons. El ressò del soroll es repeteix: boom, boom, boom, comença enorme i ressona tres vegades.
El so dels coets impacta, molt fort, molt agut. Si ho sents, és que ets viu. És tan ràpid que si t’arriba, no ho sentiràs. Qualsevol a Gaza que escolti el coet, sap immediatament que ha arribat a altres persones, deixant mort i destrucció darrere seu. Tots ho sabem per experiència. Ho vam aprendre per les dolentes en diverses guerres contra Gaza.
Continuo assegut a la foscor, intentant ignorar els forts sons de la mort i concentrar-me en els petits sons de la vida. No és fàcil, però aquesta és la meva manera de passar la nit, amb l’esperança de superar l’insomni durant unes hores.
Missatges des de Gaza. Novembre de 2023.
Publicat el 16/11/2023.
Hossam Madhoun a Gaza.
Sobre què escriure?
Quatre dies sense escriure els meus diaris durant aquesta guerra. El meu cap bull de coses sobre les quals vull escriure, però per on començar?
Sobre els meus esforços diaris per aconseguir aigua potable, aigua per a la llar, menjar, bolquers per a la meva mare postrada al llit, roba d’hivern −ja que vàrem sortir de casa amb roba lleugera sense pensar que trigaríem tant− els medicaments de la meva mare −que, cada vegada que trobo, el preu és més car−
Sobre la frustració i la ràbia de la gent que es converteixen en baralles i disputes? Baralles per un tros de pa, baralles per 20 cm d’espai dins del refugi, baralles per una gota d’aigua, baralles per la fila d’espera per anar al bany, baralles per a una paraula dita o una paraula no dita.
Sobre els hospitals que van ser bombardejats i tancats per manca de sistemes elèctrics operatius? Sobre els continus bombardejos i matances i els ferits que no troben ajuda? Sobre els hospitals que s’han quedat sense el material mèdic essencial i ara fan les amputacions als ferits sense cap tipus d’anestèsia?
Sobre l’escassetat d’aliments i articles de primera necessitat, que condueix a una fam voraç?
Sobre la destrucció d’habitatges que augmenta cada dia?
Sobre la meva lluita diària per trobar una font d’energia per carregar el meu portàtil i el meu mòbil?
Sobre les escombraries que omplen els carrers, ja que la recollida es va acabar. Sobre les fugues d’aigües residuals i d’aigua als carrers degut a la destrucció de la feble infraestructura?
Sobre el món que no té pietat de dos milions de civils?
Sobre les activitats de suport psicosocial que hem començat a oferir a alguns refugis?
Sobre la meva germana a qui no puc ajudar? Sobre la resta de la meva família, els meus germans i germanes i els seus fills a la ciutat de Gaza i el nord, a qui no puc contactar ni tan sols per telèfon per saber si són vius o morts?
Sobre les mares i pares que no poden proporcionar llet als nadons, aigua i menjar als seus fills, refugi o qualsevol tipus de seguretat?
Sobre l’educació de la nova generació que està congelada i ningú no pot preveure quan i com es reprendrà?
Sobre casa meva a la ciutat de Gaza, l’apartament pel que vaig treballar 40 anys per estalviar prou i poder comprar-lo i així anomenar-lo llar?
Sobre el tipus de vida que tindrem després de tota aquesta destrucció i mal a entitats, instal·lacions, carrers, llars, persones i ànimes?
Sobre què escriure? Per on començar?
Escriuré sobre en Jonathan Chadwick, Jonathan Daitch, Steven Williams, Sami, Mohammed, Rafat, Emad, Baha’a, Philipe Dumoulin, Marianne Blume, Brigitte Fosder, Ines Abdelrazeq, Lisa Shultz, Heather Bailey, Gerhard, Eli, Peter Van Lo, Zohra , Inas, Jean Luc Bansard, Jan, Kathleen, Redouan, Mark Torjanak, Sanne i molts…molts altres la humanitat dels quals persisteix. Els que em donen esperança, força i capacitat per continuar amb les seves paraules, amb el seu suport. Els que em fan creure que hi ha humanitat a algun lloc d’aquest món, que hi ha esperança, que la vida és més forta que la mort. Les seves paraules em fan ser capaç de vèncer la foscor.
Estimats amics: us estimo a tots, vull tornar a trobar-me amb tots vosaltres.
Missatges des de Gaza. Novembre de 2023.
Publicat el 16/11/2023.
Hossam Madhoun a Gaza.
La vall de la mort.
Potser farà falta una introducció.
És evident que l’exèrcit israelià està decidit a buidar tots els hospitals de la ciutat de Gaza i del nord, costi el que costi.
No importa quantes vides es perdin. No importa quants ferits i pacients crònics no rebin tractament. No importa quants malalts amb tumors i càncer morin. No importa quants pacients a les Unitats de Cures Intensives morin. No importa quants ferits s’ofeguin per manca d’oxigen. No importa quantes persones que necessitin una cirurgia urgent no l’obtinguin. No importa quants nadons prematurs, que encara no han nascut del tot, no vegin la vida, ja que s’asfixiaran a les seves incubadores: ja n’han mort dos segons el Ministeri de Sanitat. No importa el que digui el Dret Internacional Humanitari i la 4a Convenció de Ginebra.
L’exèrcit israelià va tallar completament l’electricitat, des del primer dia de la guerra, i després va impedir l’entrada de qualsevol combustible que pogués fer funcionar els generadors de reserva i també va bombardejar tots els panells solars de les teulades dels hospitals:
-Al Shifa, a la ciutat de Gaza.
-Hospital Indonesi al nord.
-Kamal Adwan a Beit Lahia.
-Al Rantisi, l’únic hospital oncològic infantil de tota la Franja de Gaza: ja han mort tres nens, segons el Ministeri de Sanitat.
-Hospital Al Nasr, a la ciutat de Gaza, l’hospital pediàtric especialitzat.
-Hospital Psiquiàtric, l’únic hospital psiquiàtric de la Franja de Gaza.
Tots aquests hospitals es van veure obligats a deixar de funcionar. Alguns van ser bombardejats. Altres van patir danys.
L’hospital Al-Shifa és el principal hospital de la Franja de Gaza i el més gran. Va ser objectiu de l’exèrcit israelià des del principi. Van bombardejar la secció de parts, van bombardejar les clíniques a l’aire lliure, van bombardejar la porta principal, diverses vegades i, cada cop, hi va haver morts i ferits. Van bombardejar ambulàncies que transportaven ferits a l’entrada de l’hospital. Ahir es van acostar molt a l’hospital, van bombardejar i van disparar al seu voltant com si s’obrís una porta de l’infern. El bombardeig va destruir la majoria de cases i edificis que envolten l’hospital.
El meu germà gran, de 60 anys, amb els seus dos fills, Mohammed, de 23 anys, Hisham, de 15, i la seva dona cega i malalta es van refugiar a l’hospital Al-Shifa el 12 d’octubre del 2023. La dona del meu germà pateix insuficiència renal. Necessita tractament hospitalari tres cops per setmana. Cal connectar-la a una màquina a través de les venes per netejar-li la sang. La màquina funciona com un ronyó artificial durant quatre hores. Per això van decidir refugiar-se a l’hospital Al-Shifa. Molts dels 50.000 desplaçats que hi ha dins d’aquest hospital són famílies de pacients amb malalties cròniques. Hi són perquè puguin rebre serveis sanitaris més fàcilment. Molts són familiars de persones ferides durant la guerra.
Ahir el meu germà i la seva família van decidir anar-se’n. Estaven segurs que els matarien si es quedaven. Es dirigeixen al sud, fora de la ciutat de Gaza. El meu germà, carregant sobre les espatlles 60 anys d’agonia, pobresa, treball dur i dolor. El seu fill Mohammed tirant de la cadira de rodes amb la seva mare en ella. Aquesta sostenint una bossa amb coses, roba i una mica de menjar a la falda, i l’Hisham, el més jove, portant una motxilla i una bossa. Amb els bombardejos, els trets, el soroll dels drons, el pas de l’aviació o el soroll de la multitud que els envolta, marxen.
Havien d’anar a la zona de Zeitoun, a 3 quilòmetres de distància, per arribar a la carretera de Salah Ad-Din que connecta Gaza de nord a sud. Caminaven.. Els carrers eren buits, excepte per algunes persones que també portaven el que podien de les seves pertinences en direcció a la carretera de Salah Ad-Din. Els carrers? Destruïts, ruïnosos , amb grans esvorancs, fuites d’aigua, d’aigües residuals…
Recórrer 200 metres, pel meu germà i la seva família, suposa exactament igual que travessar un camp minat, caminar cara a cara amb la mort. Només veien cadàvers al llarg de la carretera.
Després de veure passar tancs i soldats, varen continuar 2 km més abans d’arribar a una zona on hi havia gent, a 1 km dels campaments de Bureij i Nuseirat. Finalment varen trobar un carro tirat per un ruc que els va portar a l’hospital Al-Aqsa a Deir Al-Balah, a 18 quilòmetres de la ciutat de Gaza.
Això no era diferent de l’Infern de Dante a La Divina Comèdia, potser Dante estaria fins i tot més inspirat si recorregués aquesta ruta.
En Mohammed, la major part del temps i sempre que li era possible, intentava trucar-me. Els mòbils no funcionaven. A les 9 del matí sonava el meu mòbil, era ell.
−On ets? Estàs fora de perill? No he pogut localitzar-te mentre eres a Gaza.
−Som a l’Hospital Al Aqsa, sense res.
−Intenta arreglar-te-les aquesta nit, hi aniré al matí.
No hi ha res a fer en aquest moment. No hi ha moviment al capvespre.
A primera hora del matí vaig anar a Deir Al-Balah. Era molt d’hora. Vaig caminar. El total recorregut va ser de 11,5 km.
En arribar podia veure gent per tot arreu. Els patis davanter i del darrere de l’hospital eren plens de desplaçats, ferits i les seves famílies. A la porta de l’hospital hi havia, estesos, tres cadàvers provinents de Nuseirat, resultat del bombardeig d’una casa.
Vaig començar a preguntar a la gent pels nouvinguts de la ciutat de Gaza. N’hi havia molts. Vaig continuar preguntant i buscant fins que els vaig trobar, en un petit espai de 2 metres quadrats, cedit per una família que havia ocupat 4 metres quadrats.
Mohammed no hi era, havia anat a buscar medicines per a la seva mare. El meu germà havia envellit 50 anys aquests pocs dies des de l’última vegada que el vaig veure, fa 40 dies. En Hisham estava assegut al costat de la seva mare, sense fer res, sense dir res, amb la mirada quieta, perduda al no-res. Vaig intentar parlar amb ell. No responia. En Hisham, el noi que més estimo i el noi que més m’estima. En Hisham, que cada cop que el visito, corre cap a mi i em demana una abraçada. En Hisham no em respon. Què li ha passat? Què li han fet al meu nen?
No sé si va ser degut a les tècniques de primers auxilis psicològics que vaig aprendre durant la meva feina com a Oficial de Protecció Infantil, o el poder de l’amor, però, després de 15 minuts, en Hisham em va mirar, va saltar als meus braços i es va posar a plorar com mai ho havia fet. El seu cos es movia i tremolava als meus braços. No vaig plorar. Vaig contenir les meves llàgrimes, unes llàgrimes que tenien moltes ganes de sortir. Em vaig contenir, encara que em cremés per dins. Plora, carinyo, plora, fill meu, sense vergonya. Plora tot el que vulguis, plora tant com tot el pànic que vas patir, plora fins que els teus plors arribin al cel o arribin a un cor commogut en algun lloc d’aquest món boig.
23. Crippled Words
Paraules mutilades.
Missatges des de Gaza. Novembre de 2023.
Publicat el 23/11/2023.
Hossam Madhoun a Gaza.
Què poden fer les paraules quan sents que són incapaces de descriure, explicar, expressar un sentiment o un esdeveniment?
Porto, gairebé, 10 dies sense escriure res de res. Hi ha moltes coses que vull expressar però les paraules són incapaces, les paraules no reflecteixen el que veig, el que sento, el que vull explicar.
Ahir era a la clínica esperant que els meus col·legues, els assessors, lliuressin i distribuïssin les seves tasques als refugis/escoles per brindar suport psicològic als nens. Un d’ells no hi era. Vaig preguntar per ell. Algú em va dir que havia passat alguna cosa. Dues persones a les que acollien havien mort en un bombardeig. Conec el seu oncle. Aquest és amic meu i sé que es va refugiar a casa seva. Em va entrar el pànic. Per això, quan vaig acabar la feina, vaig anar-hi ràpidament per veure el meu amic i saber què havia passat.
En arribar, el meu amic i el meu col·lega estaven asseguts fora de la casa. L’expressió de les seves cares parlaven per sí soles. Ho deien tot. Em transmetien que alguna cosa terrible havia passat. El meu amic em va explicar què va passar. El marit de la seva filla i el seu nét van ser assassinats. Es refugiaven a la mateixa casa però, ahir, el marit de la seva filla va anar a veure la seva mare a
una altra casa amb la tota seva família nombrosa. Es va endur el seu fill gran, en Waseem, un nen de sis anys.
La casa, un edifici de quatre pisos que albergava 37 persones, va ser bombardejada. Van morir. Tots van morir: homes, dones, nens, nenes…Tots ells són morts.
Mentre parlava, la seva filla, que conec des que tenia 7 anys, no era lluny. Penjava la roba a l’estenedor del seu fill mort, com si no hagués passat res. Rentava la roba del seu infant cadàver i la posava a assecar al sol perquè quan tornés pogués vestir-se.
La vaig mirar i vaig buscar paraules que expliquessin el que sent, el que pensa. No ho vaig aconseguir. Quines paraules poden descriure això? Maleïdes siguin! On eren els mots? Per què no ajuden? Les paraules són febles. Les paraules són incapaces d’expressar el que vols dir. Les paraules estan mutilades. No hi ha paraules que puguin explicar allò que se sent o es pensa. Va perdre el seu marit i el seu fill de 6 anys. El nen va ser trobat i enterrat i el marit seguia, sota la runa, amb 14 més de les 37 persones mortes.
Odio les paraules. Em fan sentir impotent, estúpid… fins i tot arribar a expressar en paraules el que se sent.
I mentre parlàvem vàrem esmentar en Mahmoud. Aquest és el meu amic. L’oncle del marit. Es va refugiar a la gran casa familiar juntament amb la seva dona, els fills, el germà i la seva muller amb els fills i els pares. Hi eren tots allà. Tots van morir.
No! Si us plau, no! Mahmoud, no! No, no pot ser mort. No ho puc acceptar. Mahmoud no va morir. Mahmoud és viu. Si us plau, digues-me que no és mort. Si us plau.
El vaig trobar al mercat de Nuseirat fa 3 dies. Ens vàrem abraçar, conversar i riure plegats. No podies estar amb en Mahmoud i no riure. Se’l veia tan bonic, tan elegant, ben vestit, sempre amb la cara i el cap afaitats i un gran somriure que l’acompanyava sempre. El seu somriure radiant omplia l’aire d’alegria i felicitat. Ell sempre feia que tothom es sentís bé i relaxat. El somriure d’en Mahmoud obria totes les finestres a l’esperança i al consol. El cor era tan gran! Més gran que el món mateix. Es guanyava el cor de tothom en un instant. Sempre estava disposat a ajudar, a recolzar-te, a resoldre problemes, a estar al costat de la gent, tant la que coneixia com la que no. Sempre disponible per a qualsevol, com si Déu l’hagués creat per als altres. No pot ser que, ara, se l’hagi emportat.. Oh Déu meu, Mahmoud, el meu amic. Per què? Per què? Per què?
Després d’escriure això sobre en Mahmoud em sento tan malament… Totes aquestes paraules no són res. No expressen res de com era el meu amic. L’empetiteixen i ell era molt més que això.
Les paraules estan maleïdes. Les paraules són febles. Les paraules són impotents. No hi ha paraules que puguin expressar el que sento ara. Les paraules no arribaran a transmetre, mai, el que vull dir sobre en Mahmoud.
24. My mother once again.
La meva mare un altre cop.
Missatges des de Gaza. Novembre de 2023.
Publicat el 16/11/2023.
Hossam Madhoun a Gaza.
Amb l’esquinçament a l’estómac, els vòmits que li provoca de tant en tant, sense menjar res durant dos o tres dies i l’hemorràgia al sistema gastrointestinal, és imprescindible anar a l’hospital encara que només sigui per aturar l’hemorràgia. Nexium 40 mm dues vegades al dia a les venes. Ho vaig comprar tot tal com ho vam fer la darrera vegada quan vam demanar a una veïna que és infermera que fes el procediment.
Però la veïna infermera ja no hi és. Vivia a la casa contigua a la del meu sogre, la que va ser avisada que havia de ser bombardejada. La van evacuar.
Què puc fer? Sortir al carrer. No conec ningú. No és el meu barri, sóc, aquí, un estrany.
Vaig preguntar a la gent del carrer si coneixien alguna infermera a prop. Sorprenentment, a la tercera casa, un home em va dir:
−La meva dona és infermera.
Li vaig explicar què necessitàvem. Va entrar a casa seva i als cinc minuts va sortir amb la seva dona. Vam anar a casa nostra. Ella va fer el necessari però les venes de la meva mare estan tancades, no absorbeixen el medicament. La infermera va exclamar, bruscament:
−Cal portar-la a l’hospital!
Havia guardat una mica de benzina al meu cotxe per a una emergència, suficient per a 50 km. Prou per portar-nos a Rafah.
Això era una emergència. Vaig portar a la meva mare a l’hospital comunitari del campament de Nuseirat. Mentre conduïa fins allà, els bombardejos no cessaven com de costum, a cada minut.
Arribem a l’hospital. A fora havien instal·lat una gran botiga com un hospital de campanya. Hi havia llits dins amb alguns ferits i metges atenent-los. Molta gent es movia per tot arreu. Arribava una ambulància i la gent, automàticament, obria un espai per a l’ambulància. Tres cossos coberts amb mantes. Arribava una altra ambulància. Quatre ferits, una dona, un jove i 2 nens. El noi ha perdut una cama, molta sang. No sabia què fer. La meva mare no pot ser una prioritat en aquesta situació. Mentre estava dret al costat de l’entrada, un amable infermer se’m va acostar i em va preguntar si em podia ajudar. Li vaig explicar la situació de la meva mare. Em va dir:
−Normalment cal fer una anàlisi de l’hemoglobina a la sang, proves de cor i de pressió arterial, però ja veieu com és de complicada la situació. Portaré el Nexium i una xeringa i li injectaré sèrum fisiològic de 40 mm. Entra.
Vaig entrar al primer passadís. Molta gent, sang a terra, una senyora estava netejant, amb una galleda d’aigua clara que als 2 minuts es va posar vermella, la va agafar, va desaparèixer cinc minuts i va tornar amb la galleda plena una altra vegada d’aigua clara. Algunes persones plorant de dolor, infermeres i metges movent-se a tota velocitat per tot arreu. L’infermer em va deixar. Al cap de 20 minuts va tornar amb la cànula, l’apòsit, la xeringa i el Nexium. Era molt bo. En dos minuts va fer tot el necessari.
La meva mare dormia a la cadira de rodes. La vaig treure, la vaig pujar al cotxe i vaig tornar a casa.
Va caure la nit. Sóc un home a qui li agraden les tardes i la nit, és el meu moment de relax. Jugo a les cartes amb els meus amics, veig les meves pel·lícules favorites, em tombo, mandrosament, al meu sofà. Però ja no m’agraden les tardes ni les nits. Quan cau la foscor, la vida s’atura, es
congela, no hi ha moviment, no hi ha activitat, no hi ha sons excepte el soroll dels bombardejos i els drons que es dupliquen al silenci un milió de vegades.
La meva mare es va tornar a despertar amb les al·lucinacions, la por interna que no puc evitar. Veu persones i coses, persones que la provoquen i coses que l’espanten. Crida de por, em veu fent coses dolentes, em maleeix i jo no hi puc fer res. Els calmants no ajudaven aquesta vegada. Des de les cinc de la tarda fins al matí següent, a les 08.20 h, patia les seves al·lucinacions i jo pateixo d’insomni i impotència. Vaig baixar a buscar-li l’esmorzar. Deu minuts després, vaig pujar i estava adormida. No la vaig despertar, necessita dormir. Necessita descansar.
Vaig trucar al doctor Yasser Abu Jamei. És psiquiatre i director general del Programa de Salut Mental de Gaza. Li vaig explicar el cas de la meva mare i em va enviar un missatge amb el nom d’un medicament que li havia de donar, una pastilla cada nit. Vaig deixar la meva mare adormida, o potser inconscient, i vaig anar a la clínica de l’UNRWA. Sense internet, no podia fer res, només escriure part d’aquest article, comprar el medicament i tornar a casa. Ja a casa, la meva mare encara estava adormida. Eren ja 18.13 h. Continuava dormint. L’esmorzar continuava allà, sense tocar. Això és bo?−em preguntava. És dolent? La desperto i li dono la medicina? Però tinc por que es desperti amb les seves al·lucinacions i passi una altra nit de por i d’insomni. Està bé deixar-la dormir tant? No ho sé. Esperaré. Per fi vaig menjar alguna cosa, el primer menjar del dia. Em vaig rentar amb una mica d’aigua, la dutxa ja és un luxe inabastable. Eren les 20.15 h. Havia dormit 12 hores seguides. Fins que eren ja les 23.25 h! Havia decidit −egoistament− deixar-la dormir, a veure què passa.
Per cert, ara només tinc benzina al meu cotxe per a 40 km.
25. Queue
Missatges des de Gaza. Novembre/desembre de 2023.
Publicat el 12/11/2023.
Hossam Madhoun a Gaza.
Cues.
Durant els cinquanta dies hi va haver moltes cues.
Aquestes començaven i, després, desapareixien. Hi havia cues i continua havent-hi. Noves i nombroses cues van començar, de nou, amb la treva.
La primera cua és per comprar el pa. Milers de persones en fila davant del forn per a aconseguir la quantitat permesa de pa, que amb prou feines és suficient per alimentar un dia una família de cinc persones. És una cua ordenada.
Però, de tant en tant, hi ha una persona egoista que es posa davant de les altres. Aleshores sorgeixen problemes. Acaba sent empès lluny, fins que ocupa el lloc que li correspon a la filera.
Aquestes cues van desaparèixer a poc a poc. A Nuseirat, per exemple, hi havia quatre fleques. Els israelians en van bombardejar dues. Així que, a les fleques restants, es van fer cues cada vegada més grans fins que es va acabar la farina al mercat i el gas del qual depenien les màquines de coure i amassar.
El que va passar a Nuseirat va passar a totes les ciutats de la Franja de Gaza.
La meitat dels forns de Gaza han estat bombardejats i s’han esfondrat sobre els caps dels que treballaven tota la nit preparant el pa. Altres han tancat les portes quan ja no quedava farina al mercat.
I així, de forma programada, la població és empesa cap a la fam.
26. At the doors of the UNWRA offices
Missatges des de Gaza. Novembre i desembre de 2023.
Publicat el 12/11/2023.
Hossam Madhoun a Gaza.
A les portes de les oficines de l’UNRWA.
Cues de centenars de persones per registrar-se i obtenir un número i una cita per rebre farina. Són diàries i contínues.
Cues a les portes de supermercats i botigues… estampides i embussos. Les cues continuen formant-se a l’entrada de les botigues fins que s’acabava la mercaderia. Després aquestes cues desapareixien.
Cues al banc, al caixer automàtic per retirar en efectiu. Cues curtes de poques desenes de persones. La majoria de la gent ni tan sols té efectiu als bancs. Només els que tenen feina i alguns rics…
Diversos milers, dels milions de persones de la Franja de Gaza, fan cua davant dels caixers automàtics. Aquestes són cues diàries.
Cues actuals que van començar amb la treva: cues per al gas butà, per a la gasolina i l’energia solar, lliurades en quantitats limitades a diverses gasolineres.
Centenars de cotxes i carros arriben i formen cues de més d’un quilòmetre amb l’esperança d’aconseguir combustible el preu del qual s’ha disparat al mercat negre.
La guerra és ruïna, la guerra és destrucció, la guerra és mort. La guerra roba als humans el més important que els distingeix. La guerra els roba la humanitat. Això és una cosa que Israel sap. Això és el que Israel està fent a Gaza.
*United Nations Relief & Works Agency, for Palestine Refugees in the Near East.
*Agència de Nacions Unides per als Refugiats de Palestina al Pròxim Orient.
Missatges des de Gaza. Novembre i desembre de 2023.
Publicat el 12/11/2023.
Hossam Madhoun a Gaza.
Embús sufocant.
Embús asfixiant. Milers de persones als carrers del mercat. Fins on arriba la vista hi ha caps i cossos bloquejant i tancant el pas. És esgotador i molest caminar entre la gent del campament de Nuseirat, que tenia una població de 35.000 persones i que, ara, compta amb 150.000 persones més. Sembla que tots s’haguessin posat d’acord per trobar-se al mercat. Homes i dones joves, adolescents, nens i nenes…
Dones, homes, nens, ancians amb bastons i sense, alguns en cadires de rodes.
Dones embarassades, altres que porten els seus nadons lactants. Joves que xoquen entre si, caminant de banda a banda… Alguns segueixen caminant en silenci. Fan pudor de suor. No hi ha disputes. Ningú no es queixa de ningú.
Incloent-me a mi. Jo tampoc tinc possibilitat de rentar-me cada dia. L’aigua és escassa.
El carrer del mercat és brut. Ningú no recull les escombraries de les botigues. S’acumula dia rere dia, desprenent tota mena d’olors. Totes són nocives. Aviat apareixeran moltes malalties.
La gent ha començat a vendre el contingut de casa seva, pensant que altres podrien necessitar-ho. Un matalàs vell, roba usada, sabates gastades… Algunes persones són més creatives.
A prop hi ha un home que ven gallines. Quan no té electricitat per fer funcionar la màquina que les neteja i desploma, encén un foc on posa una gran olla amb aigua. Mata i neteja les gallines a mà i les fica en aigua bullent durant uns minuts. Després les desploma i va al mercat. A ningú no li importa.
Ningú culpa ningú. No hi ha alternatives.
28. Like Every Day
Missatges des de Gaza. Novembre i desembre de 2023.
Publicat el 12/11/2023.
Hossam Madhoun a Gaza.
Com cada dia.
Em desperto a les 6 del matí. El meu sogre, un agradable home de 70 anys, es desperta abans que jo.
El foc ja està encès i la tetera i un bullidor, plens d’aigua calenta, al damunt.
També m’espera una cassola amb aigua per posar-hi tres ous i que farem coure.
Dos dels ous són per a la meva mare i un és per al meu gos, en Buddy.
Després de rentar-me i beure una tassa de «Nescafé» barat que he aconseguit en una botiga abans que es buidés, és l’hora de la meva mare. Li canvio el bolquer. Netejo les restes de menjar que han caigut al seu voltant i li preparo els ous, un tros de pa i una tassa de te. El te és fàcil d’aconseguir perquè forma part dels subministraments de l’UNRWA que es venen al mercat a preus reduïts.
Li dono al meu gos el tercer ou. Em poso la roba que tinc a ma. No m’importa de quin color ni si la meva camisa està planxada. Són preocupacions a les que hem renunciat per complet després de 51 dies.
Em preparo per sortir. Les oracions de la meva mare m’acompanyen. El camí des de casa fins al mercat de Nuseirat a 2,5 quilòmetres de distància, a Sawariha, és una zona agrícola entre el camp de refugiats de Nuseirat i el poble d’Al-Zawayda, al costat del mar. La casa és a 600 metres del mar, més o menys. Però aquests dies em sembla que la Xina estigués més a prop que aquest mar. Especialment quan Israel llança els coets cap a l’oest i apunta els seus tancs cap a la platja o on li convingui.
L´horitzó del mar és l´únic horitzó disponible per al poble de Gaza. A l’estreta Gaza no hi ha horitzó: només edificis i carrers que l’amaguen i, alguns que, fins i tot, amaguen el cel.
29. Apprehension
Missatges des de Gaza. Novembre i desembre de 2023.
Publicat el 12/11/2023.
Hossam Madhoun a Gaza.
Aprensió.
La gent que ha abandonat casa seva per les amenaces de l’exèrcit israelià roba el que pot. Arrenquen les portes dels negocis i s’emporten tot el que poden aprofitar.
Això està passant ara a Gaza. I no és estrany quan les persones moren de una fam, quan estan assetjades en una àrea petita i l’Estat de dret desapareix. Sense rendició de comptes, sense policia…
La supervivència comença justificant cada acció.
La por és ara a tot arreu.
Por de morir pel bombardeig israelià, por de no poder trobar refugi, aigua i menjar, por al robatori, a ser ferit o que et matin.
El temor més gran és la por retardada, la por al que succeirà després d’aquesta guerra.
La Franja de Gaza ha estat completament destruïda: tots els edificis des dels fonaments, les carreteres i les comunicacions.
Més de 200.000 cases han estat demolides. La guerra comença de nou. Més d’un milió de persones no tenen casa on tornar. Quin tipus de vida ens espera? Quin futur deixarem per als nostres fills? Quina autoritat governarà a Gaza? Una ocupació militar israeliana? La tornada al poder d’un govern de Hamas? Serà el retorn de la corrupta Autoritat Palestina?
O forces internacionals per gaudir de la nostra humiliació? Fins quan estaran farts de la humiliació del nostre poble per part de Hamas i l’Autoritat?
Fins quan n’estarem farts de la humiliació i la violència de l’ocupació?
Què esperem per a demà? Vull dir, què esperarem del que quedi de nosaltres demà?
30. Gaza between the sea and the fence
Missatges des de Gaza. Novembre i desembre de 2023.
Publicat el 12/11/2023.
Hossam Madhoun a Gaza.
Gaza: entre el mar y la tanca.
El mar, a l’oest, i la tanca, a l’est. I el nord i el sud.
Camino cap a l’est, no cap a l’oest.
El mar no és meu. No tinc horitzó. El camí és llarg i esgotador. Un llarg tram d’aquesta carretera polsegosa, antiga carretera asfaltada, està ple de forats i, un altre, es troba en bon estat. Circulem per un carrer amb una ermita a la part central del campament on hi ha el cementiri. Munts d’escombraries s’estenen al llarg del mur del cementiri. El camí és dolorós. Les aigües residuals corren pels carrers perquè a moltes zones els fonaments dels edificis han estat destruïts. Seguim veient munts de brossa a banda i banda de la carretera. Les males olors omplen el teu nas i infecten la terra.
El nostre és un viatge trencat. Ens topem amb forats excavats a la carretera, aigües residuals i escombraries arreu. Intentem evitar-los. No sempre ho aconseguim. Les aigües residuals de vegades es barregen amb aigua neta quan la carretera s’eixampla i, de vegades, la inunden completament. No hi ha manera d’evitar que els nostres talons s’enfonsin a la merda. Sents nàusees, tristesa, enuig… però segueixes endavant.
No hi ha cap alternativa. Cases bombardejades i enderrocades a banda i banda de la carretera. D’aquestes en surt una desagradable olor de trets barrejada amb l’olor de ciment, de runes o d’un tanc d’aigua ple d’aigües residuals.
Les cases van ser bombardejades dia rere dia, fins que, a poc a poc, ja no va quedar espai per als cotxes a la carretera. La via va quedar reduïda a un sol carril.
Si plou, una o dues vegades, el buit que va deixar la casa enderrocada s’omple i es desborda fins a dividir completament la carretera. No hi ha hagut reemplaçament ni hi ha alternativa al que hi ha.
31. I arrive at the market after a journey of an hour
Missatges des de Gaza. Novembre i desembre de 2023.
Publicat el 12/11/2023.
Hossam Madhoun a Gaza.
Arribo al mercat després d’una hora de viatge.
El mercat. El carrer del Mercat divideix el campament de Nusairat des de Salaheddin Street, a l’est, fins al mar, a l’oest. El mercat s’acaba aquí. Molts dels edificis han estat bombardejats: dues fleques, un supermercat, botigues de roba i electrodomèstics, una farmàcia. Entre cada dues cases bombardejades, hi ha una casa parcialment o totalment destruïda. La majoria de botigues estan tancades després de 50 dies sense rebre mercaderies. Els comerços es van quedar sense res. Estaven completament buits.
Un altre mercat està tancat, només s’observen venedors ambulants caminant amunt i avall o gent estenent els seus productes a terra, en caixes de cartró, en taules petites o en un carro tirat per un burro. Els únics productes disponibles són les patates, tomàquets, pebrots verds i llimones. Els preus pugen dia rere dia. També venen alguns dels productes distribuïts per l’UNRWA als desplaçats a les escoles: llaunes de mongetes, carn, tonyina, sucre, arròs, llenties, batates i un tros de plàstic de quatre o cinc metres de llarg que serveix per cobrir les teulades amb goteres pels que viuen a cases pobres.
Els desplaçats mengen el que poden dels aliments de l’UNRWA i després estenen mantes a terra del mercat per poder vendre el que els queda o el que s’han negat a si mateixos i als seus fills per aconseguir els diners que necessiten per comprar allò essencial que l’UNRWA no té, com ara roba d’hivern per als seus fills, compreses per a les dones, medicines per als malalts o cigarrets i cafè per als pares egoistes, que prefereixen la cigarreta i una tassa de cafè a un menjar adequat per als seus fills.
32. There are hundreds of beggars
Missatges des de Gaza. Novembre i desembre de 2023.
Publicat el 12/11/2023.
Hossam Madhoun a Gaza.
Hi ha centenars de captaires.
Hi ha centenars de captaires, de totes les edats, nens i nenes, dones i homes. S’aferren a aquells que creuen que poden tenir una mica de diners. Demanen bitllets i monedes amb insistència. La fam els impulsa. La gana és humiliant. La gent es mor de fam. Abans de la guerra, el 48% de la població estava aturada. Ara la vida s’ha aturat completament i ningú no treballa. Els negocis, fàbriques, botigues, cafès o restaurants estan tots tancats. Fins i tot els 40.000 empleats que reben els salaris de l’Autoritat Palestina a Ramallah no els han rebut. Israel va retallar el pressupost de l’Autoritat Palestina en la quantitat utilitzada per pagar els empleats civils a Gaza.
Israel ens està escanyant de totes les maneres. Ens van tallar l’aigua, la llum, les comunicacions, van retenir els diners en efectiu i els diners de l’Autoritat Palestina que Israel havia d’enviar a través dels seus intercanvis i no quedar-s’hi.
La supervivència és el que impulsa el poble de Gaza: com a animals a la selva i, com a la selva, hi ha febles i forts, els que viuen amb la tribu i els que viuen sols.
Amb fam, orgull i necessitat, comencen a aparèixer coses aterridores: robatoris, botigues assaltades dia i nit. Un grup apareix en una botiga cridant i cridant de forma salvatge i comencen a agafar tot el que cau a les mans, saquejant mentre fugen.
Quan una casa és bombardejada, la gent queda aterrida esperant no morir sota la runa. Algú hi anirà furtivament i robarà tot el que pugui.
Missatges des de Gaza. Novembre i desembre de 2023.
Publicat el 12/11/2023.
Hossam Madhoun a Gaza.
Cues per a comprar gas de cuinar.
Vaig sortir del mercat i vaig anar cap al carrer Salaheddin. No hi ha transport allà entre els milers de persones que s’hi concentren. Vaig caminar cap a Khan Younis per a reunir-me amb els meus col·legues i preparar un informe sobre el seu treball de suport psicològic als nens a les escoles on havien buscat refugi.
Hi havia alguns cotxes vells i atrotinats que funcionaven amb gas o amb oli de cuina barrejat amb gasolina. En surt una olor asfixiant. Però no hi ha cap alternativa. Els preus són una broma. No hi ha preus estables però cap preu és inferior al triple del normal. I si et queixes, tenen la resposta preparada: no hi ha gas i l’oli costa el triple del normal, com tota la resta. Tot el que es ven al mercat costa almenys tres o quatre vegades el preu normal. En un carro on hi caben quatre persones, el conductor hi encabeix cinc o sis passatgers. No tens dret a queixar-te. Això és el que hi ha.
Ho prenc o ho deixo? Arribes amb els músculs adolorits per la pressió del viatge.
La carretera de Nuseirat a Khan Younis, el carrer Salahaddin, roman intacte. Encara no ha estat destruïda. A banda i banda del carrer, de tant en tant, es veuen edificis enderrocats, cases, fàbriques, fleques o un banc, tots bombardejats i destruïts. Alguns dels enderrocs dels edificis malmesos estan escampats per la carretera. Els cotxes ho eviten fàcilment perquè la carretera és ampla.
A l’horitzó es veu una llarga cua. A mesura que el cotxe s’acosta es pot veure que hi ha bombones de 12,5 kg de gas butà i al costat de cada bombona hi ha el propietari. La cua s’estén més d’un quilòmetre fins arribar a la benzinera de Salahaddin Road. Centenars d’aquestes persones que fan cua no aconseguiran el torn en diversos dies.
34. Fire Belt
Missatges des de Gaza. Novembre i desembre de 2023.
Publicat el 12/11/2023.
Hossam Madhoun a Gaza.
Cinturó de foc.
Quan l’exèrcit d’ocupació israelià va atacar, va colpejar i destruir una filera de 20 a 30 edificis que incloïen centenars d’apartaments, habitatges, cases, botigues i mercats.
Un periodista va aparèixer amb la seva armilla antibales i el casc i un analista polític amb la corbata al coll, descrivint la situació i dient que l’exèrcit israelià va crear «un cinturó de foc» al carrer Yarmouk.
Un què? «Cinturó de foc»?
Són les llars, són les pertinences, són els refugis, són els llocs càlids, són la comoditat després d’un llarg dia de feina, són els records… És tot allò que la gent té, són els seus llits i sofàs, són els seus televisors i cuines, són les seves tasses i plats preferits. A cada racó d’aquests centenars de cases tenen records, tot el que posseeixen ho van triar ells mateixos, durant anys i anys de treball dur per estalviar diners i comprar-los, per poder-los fer servir i gaudir-los. Són els llits dels seus fills, la manta que van triar perquè els agradava el color, les fotos a les parets i on planegen el futur dels seus fills. És el passat i el futur previst.
Al diable amb el «cinturó de foc»!
35. Annoying Words
Missatges des de Gaza. Novembre i desembre de 2023.
Publicat el 12/11/2023.
Hossam Madhoun a Gaza.
Paraules molestes.
Les paraules més molestes que sento provenen de periodistes, polítics, representants oficials d’agències de l’ONU i d’analistes polítics quan descriuen el que passa a Gaza.
Paraules com ara «difícil».
Per exemple:
Quan l’hospital Shifa va ser envoltat per l’exèrcit israelià i bombardejat després de privar-lo d’aigua, electricitat, oxigen i aliments, quan els ferits a l’UCI moren un darrere l’altre, quan els nadons a les incubadores moren contínuament, quan els malalts s’asfixien per manca d’oxigen, quan els cadàvers es podreixen al sol i ningú no pot enterrar-los o traslladar-los…llavors un representant intel·ligent de l’OMS o un periodista que transmet la tragèdia en directe, diu: la situació a l’Hospital Shifa és «difícil».
Què? «Difícil»?
Senyors, quan tens una discussió amb la teva dona, véns i li dius que és «difícil». Quan no trobes llet pel teu cafè del matí dius que la situació és «difícil». Quan busques un taxi per arribar a temps a la feina i no el trobes, llavors és «difícil». Quan intentes convèncer el teu fill perquè es quedi amb la mainadera i ell, tossut, no t’escolta, pots dir que és «difícil».
El que passa a l’Hospital Shifa no és «difícil». És una massacre. És un crim contra la humanitat. És el terror en la seva pitjor forma.
És fotudament «difícil».
36. Survival Recipe
Missatges des de Gaza. Novembre i desembre de 2023.
Publicat el 12/11/2023.
Hossam Madhoun a Gaza.
Recepta de supervivència.
Com es pot sobreviure a la guerra en un lloc tan petit, on els bombardejos, el foc d’artilleria, els atacs i els tirotejos són a tot arreu? On no hi ha manera de predir el proper atac, especialment quan els civils són l’objectiu principal?
Com trobar un lloc segur?
Com assegurar menjar i aigua quan no es permet entrar aliments ni begudes?
Com rebre tractament mèdic quan s’emmalalteix mentre els hospitals són blancs d’atacs i no es permet l’entrada de subministraments mèdics?
Com donar seguretat i comoditat als teus fills quan ni tan sols la pots tenir per a tu?
Com trobar refugi quan cases i edificis són atacats deliberadament?
Com sobreviure al fred quan no hi ha electricitat per a la calefacció, no hi ha roba d’hivern disponible al mercat o quan no tens diners per comprar-la encara que se’n trobi?
Com cuinar els aliments quan no es permet l’entrada de bombones de gas?
Com es pot escapar? Sortir de la ciutat que es converteix en un camp de batalla i està tancada i bloquejada on no hi ha més sortida que la teva tomba, si pots trobar una tomba i trobar algú que t’hi fiqui?
La resposta és: NO HO SÉ.
Missatges des de Gaza. Novembre i desembre de 2023.
Publicat el 12/11/2023.
Hossam Madhoun a Gaza.
Història no explicada de l’Olimp.
Mentre Zeus estava, avorrit, al seu tron del cim de l’Olimp i passava els dits per la seva llarga barba mirant a la Terra va observar que hi havia llums a molts llocs. I també hi havia foscor a altres parts. Va veure un punt de llum que brillava més que qualsevol altre. No era llum artificial, no era llum solar, ni llum de la lluna o de les estrelles. Va mirar més a prop. Provenia d’allà, d’un petit lloc de la Mediterrània anomenat Gaza.
Es va preguntar: què hi brilla allí? Hi hauria d’haver foscor en aquest lloc… què fa que resplendeixi?
Llucifer no era lluny i va sentir les paraules de Zeus. Exclamà, amb veu baixa i profunda: aquests són els nens i les dones de Gaza. Sempre brillen. Com és possible que el déu dels déus no ho sàpiga?
Zeus, frustrat per desconèixer-ho, va dir: −Vull que vinguin aquí a l’Olimp! Qui els pugui portar, ara, serà recompensat!-cridà
Llucifer respongué: −Només l’Exèrcit dels Morts pot portar aquests nens i dones.
Zeus es va estremir: −No! Aquest exèrcit no! Són brutals. Són horribles, ferotges, horripilants, inexorables, despietats, espantosos…!
Llucifer: −Aquest és l’únic exèrcit que pot fer realitat el teu desig.
Altres déus: −Si us plau, no, aquest exèrcit no! No l’Exèrcit dels Morts. Pren qualsevol altre exèrcit. Envia a les Amàzones, són bones i fortes. Envia a l’exèrcit troià o envia’ns a qualsevol de nosaltres i te’ls portarem. Envia a Mart, Neptú o Hera. Envia Hèrcules o a Axel… però no a aquest exèrcit.
Zeus, com de costum, va actuar com sempre, de manera egoista. La seva voluntat era una ordre i els seus somnis s’havien de fer realitat immediatament. El desig s’havia de complir.
Llavors, amb la seva forta veu, sostenint enlaire el seu parallamps per sembrar la por entre els altres déus, cridà:
−Silenci! Sense comentaris. Que ningú no parli. Que així sigui. Envia l’Exèrcit dels Morts. Porteu-me nens i dones d’aquesta Gaza. El meu desig és una exigència i les meves exigències són ordres. Envia l’Exèrcit dels Morts ara.
Tots els déus van mirar, furiosos, a Llucifer. Volien matar-lo. Però està protegit pel Déu dels déus.
Llavors, Llucifer va dir: −Senyor, tu saps que l’Exèrcit dels Morts també té exigències.
Zeus: −I què demana?
Llucifer: −Ningú ha de preguntar o qüestionar els mitjans que faran servir per atrapar els nens i les dones i ningú els pot demanar que s’aturin fins que vulguin. Jures respectar això?
Zeus: −Aquest és un jurament de Zeus, el Déu de tots els déus.
L’Exèrcit dels Morts esperava, amb ansietat i alegria, que Llucifer els donés la bona notícia. No va trigar a arribar amb la feliç notícia.
Llucifer va exclamar, amb la seva veu profunda: −Endavant, amics meus, passin a ganivet als palestins! Sou lliures, sense qüestionaments, no pareu fins a saciar la vostra set amb la seva sang.
L’Exèrcit dels Morts no va esperar que acabés el discurs i van llançar els seus pesats martells, les seves espases, les seves dagues i ganivets contra els cossos de nens i dones palestins.
Els homes palestins eren allà, indefensos, incapaços de fer res més que plorar de dolor i tristesa. Com Prometeu a les seves cadenes.
Centenars i centenars de nens i dones van ascendir al Saló del Tron de Zeus. Un darrera l’altre.
Zeus els mirà. −Ja no brillen, han perdut la seva bellesa, no són els veia des de dalt de l’Olimp−digué Varen arribar a trossos. Alguns decapitats, altres sense braços ni cames, tallats per la meitat. Zeus estava decebut, això no és el que volia.
I els Déus van dir a l’uníson: −Sí, això és el que volies.
Zeus: −Vaig demanar, només, alguns nens i dones. Alguns signifiquen tres o quatre, deu… però no desenes, ni centenars, ni milers…!
Tots els déus: −Tens el que demanes.
Zeus: −Per què maten els seus homes? Per què destrueixen casa seva? Per què talen els seus arbres? Per què cremen els seus camps? Per què maten el bestiar? Per què els priven de menjar i aigua? Per què?
Tots els déus: −Tens el que demanes.
Davant d’això va trucar a Llucifer però aquest havia desaparegut. S’havia amagat entre l’Exèrcit dels Morts. Zeus es va enfurismar. Va cridar, de nou, enfurismat: −Prou! Però la seva forta veu va ser silenciada pels crits dels palestins i els rugits de l’Exèrcit dels Morts. Nens i dones seguien ascendint sense llum, sense brillantor, pujant morts. El Saló del Tron va començar a omplir-se dels seus cossos. A l’Olimp, on cabien tots els déus, semidéus, les seves esposes i fills i, fins i tot, els seus servents es va omplir. Completament ple fins al sostre de munts de cadàvers. Milers de nens palestins, milers de dones palestines i milers d’homes palestins.
Zeus estava al seu tron atordit, mut, incapaç de trencar el seu jurament. I mentrestant, tots els déus que el miraven, tristos i impotents, van veure quelcom increïble que mai abans havien vist: al déu Zeus amb llàgrimes als ulls. Llàgrimes de penediment. Llàgrimes de tristesa. Llàgrimes de debilitat. El Déu de tots els déus plorava per aquesta sang vessada i, tanmateix, l’Exèrcit dels Morts continua, avui, clavant l’espasa a la suau carn dels nens i dones palestins.
38. Butterfly Effect
Missatges des de Gaza. Novembre i desembre de 2023.
Publicat el 12/11/2023.
Hossam Madhoun a Gaza.
Efecte papallona
Ahir vaig tenir sort; vaig aconseguir un sac de 25 kg de farina panificable −a cinc vegades el preu original−. És suficient perquè les divuit persones que som a casa mengem durant dues setmanes. Fins i tot espero obtenir una bombona de gas de 6 kg, que podria durar 10 dies −també al triple del preu original−.
La llenya per al foc és escassa. La Franja de Gaza és molt petita i la superfície agrícola molt limitada. No hi ha boscos ni selves. La gent ha començat a talar arbres vius per a aconseguir llenya, encara que els frescos estan humits i no cremen ni encenen foc. Tot i això, la gent desesperada, fa tot el possible per a sobreviure. Pobre Gaza. No quedaran res de l’arbrat. Se sacrifiquen oliveres i es tallen tots els arbres dels carrers. Qui pot culpar a la gent que no té més alternativa? Les situacions desesperades sempre porten a prendre mesures desesperades.
Tornant cap a casa, des del mercat, amb un carro de fusta tirat per un pobre home i un ruc molt feble, vaig observar una petita papallona blanca volant al seu costat més de 5 minuts. Em va encantar veure alguna cosa bonica enmig d’aquesta foscor. Em va esbossar un somriure fins que vaig recordar haver llegit que, en algunes cultures, la papallona blanca és un senyal de que la mort està a prop. Personalment no crec en aquest tipus de supersticions però, per a ser sincer, la idea no se m’anava del cap.
Aquella nit, més de 500 éssers humans van morir a Gaza, de nord a sud. La majoria eren nens i dones.
Mentre escric aquest article, els intensos bombardejos no cessen. Centenars de persones estan sent assassinades en aquest moment. Potser la meva família i jo estiguem entre elles… qui ho sap? Tots els que van ser assassinats, més de 22.000 persones durant els últims 55 dies, no sabien que perdrien la vida d’aquesta brutal manera.
Pobre papallona… no et culpo gens. Ets preciosa. Sé que no ets tu ni el teu efecte qui ho ha provocat. Sé que és l’exèrcit d’ocupació israeliana qui ha matat, sense pietat, tota aquesta gent.
P.D. M’agraden les papallones.
39. A young, political and military analyst.
Missatges des de Gaza. Desembre de 2023.
Publicat el 28/12/2023.
Hossam Madhoun a Gaza.
Un jove analista, polític i militar.
La meva dona, l’Abeer, està fent una gran feina, gestionant, facilitant i donant suport a un gran equip d’assessors, treballadors socials, infermeres, fisioterapeutes, animadors, terapeutes ocupacionals i treballadors de rehabilitació als centres d’acollida de la zona mitjana, a través del seu treball amb «Humanitat i Inclusió». Jo també porto a terme un seguiment i suport a un equip d’assessors i treballadors socials de la zona mitjana i del sud a través del meu treball al Centre de Desenvolupament «MAAN».
El doctor Raafat Alyadi, el director de l’Hospital Al Wafa, al campament de Nuseirat, és el nostre amfitrió. Un gran home. Sents que no dorm mai, que es mou tot el temps, gestionant un gran equip de metges, empleats d’infermeria, assegurant tot el que necessita l’hospital tant com pot, contactant amb totes les ONG i donants, cada dia. També s’assegura d’abastir d’aliments, productes bàsics i les necessitats de tot el seu personal.
Com que no hi havia delegacions de les nostres organitzacions a Nuseirat, no va dubtar a oferir-nos un lloc amb potència i internet per facilitar-nos la feina.
Després d’un llarg dia a l’Hospital Al Wafa, vam anar caminant al mercat per comprar el que poguéssim trobar per al dinar de demà. Com que no hi ha electricitat, ni neveres, no podem emmagatzemar verdures fresques. Hem de comprar el que necessitem sobre la marxa. Després d’un llarg dia, recorrem 2,5 km fins a casa. De vegades ens trobem amb un ruc que estira un carro de fusta i fem un passeig. Altres, anem a peu, portant les bosses amb els ordinadors portàtils i el que hem comprat per l’endemà.
Per sort, després de 20 minuts caminant vam trobar un ruc que anava a la zona de Sawarha on vivim. L’ase que estirava el carro estava conduit per dos nens. Un d’uns tretze anys i, l’altre, al voltant dels nou.
Ens van dir que les tarifes eren de tres xéquels cadascuna.
−Estem d’acord−vaig respondre
Al cap d’uns minuts vam sentir una gran explosió. Ens va sacsejar i l’Abeer va exclamar: −És molt a prop!
El jove genet de l’ase, amb un posat molt relaxat, va dir: −No, com a mínim, ha estat a 1 km al sud. Està lluny.
L’Abeer li va respondre: −Com ho saps?
El noi: −Ho sé. Hauries de saber-ho.
Abeer: −Per què ho hauria de saber?
El nen: −És la primera vegada que pateixes una guerra a Gaza? No ets d’aquí?
Abeer: −Sí, som d’aquí.
El noi: −Doncs m’estranya. Hauríeu de poder identificar el so de les explosions i calcular a quina distància podrien ser i de diferenciar els sons dels coets i dels bombardeigs.
Abeer: −Com et dius?
El noi: −Ahmad.
Abeer: −Quants anys tens?
Ahmad: −9 anys.
Abeer: −Vas a l’escola?
Ahmad: −Ara no, ja que totes es van convertir en refugis. Estic a 4t de primària a l’escola.
Abeer: −I ara? Què fas?
Ahmad: −Com podeu veure, ajudant a la meva família a obtenir ingressos després de la mort del meu pare.
Abeer: −Quan va morir?
Ahmad: −Fa dues setmanes, quan van bombardejar el mercat de Nuseirat. Ell passava quan va succeir.
Abeer: −Tens germans?
Ahmad: −Sí, −assenyalant l’altre noi−. Aquest és en Hassan, el meu germà gran. A part tinc dues germanes petites a casa i la meva mare.
Abeer: −Què creus que passarà, Ahmad?
Ahmad: Bé, el somni dels israelians és veure Gaza buida a qualsevol preu. Continuaran disparant, bombardejant, destruint… fins que ens expulsin o ens matin a tots.
Abeer: −I què creus que hauríem de fer?
Ahmad: −Fer el que, ara, fem. Quedar-nos i sobreviure.
40. Bad Son
Missatges des de Gaza. Desembre de 2023.
Publicat el 28/12/2023.
Hossam Madhoun a Gaza.
Un mal fill.
Sí, la meva mare està enfadada amb mi. I té raó: sóc un mal fill.
Avui he tornat de la feina i estava plorant. Sí, la meva mare de 83 anys, enllitada, estava plorant. Al principi s’ha negat a dir el per què i només em deia: −Vull tornar a casa. Porta’m de tornada a casa meva!
Li he explicat, moltes vegades, que això, ara, és impossible des de que vam sortir de casa nostra −a la ciutat de Gaza− el 12 d’octubre i vam venir aquí, a Nuseirat. Li he dit moltes vegades que l’exèrcit israelià va aïllar la ciutat i el nord, tallant la carretera a la cruïlla de Netzarim, entre el nord i la zona mitjana de la Franja de Gaza.
Ella no em creu i em respon dient-me que Netzarim és a Jabaliya, que no té res a veure amb la ciutat de Gaza. I com més m’escarrasso a explicar-li, més s’enfada. No em creu. Ella no sap que arribar a la lluna és més fàcil que arribar a la ciutat de Gaza sense que et dispari un franctirador o ser assassinat per un bombardeig.
Jo ja he renunciat a intentar convèncer-la. M’he assegut al meu matalàs, davant del seu llit, i he seguit escoltant les seves queixes:
−No ets el mateix fill que tenia abans. Des de que som aquí que m’has impedit veure les meves filles, fills i néts. A casa venien cada dia i els podia veure. Ara no veig a ningú, no truco a ningú. Em vas privar de tot i no em portes cafè, ni llaminadures, ni fruita… Abans em portaves plàtans, préssecs, dàtils, pomes, maduixes… molta fruita−
−Quan vingui l’Aroki, li diré com has canviat. Em portava namoura −dolços orientals−. Quan de temps fa que no me’n dones? Ja saps que m’agrada molt. És el teu amic, l’Aroki, qui se’n recorda només de mi i, quan em visita, sempre me’n porta 2 kg, no 1. Espero a que torni per a dir-li com has canviat. Aixòno pot ser. No ets el fill que vas ser.
Com puc culpar a la meva mare? Jo no. Entenc que això no pot ser fàcil de creure. Com podria una persona sensata creure que no podem arribar a casa nostra, que es troba a només 9 km d’aquí? Com?
Com pot ser que no trobi cafè al mercat? Com?
Com pot ser que no hi hagi caramels, dolços o fruites al mercat? Com?
No culpo a la meva mare, em culpo a mi mateix de no poder volar i creuar totes les fronteres i arribar a un lloc on pugui trobar fruita, bombons, caramels, cafè… i tot allò que la meva mare desitja.
Em culpo de no tenir la capacitat d’arribar a Khan Younis, Deir El Balah o Rafah per portar els meus germans i germanes perquè la meva mare els pugui veure.
Em culpo de no tenir una vareta màgica per poder arreglar la xarxa de comunicació amb un toc màgic.
Ho sento, mare. Si us plau, perdoneu-me per ser un mal fill.
41. Back from market.
Missatges des de Gaza. Desembre de 2023.
Publicat el 28/12/2023.
Hossam Madhoun a Gaza.
Tornada del mercat.
La meva germana que viu a Deir Al Balah em va trucar ahir a la nit demanant unes mantes. Només en té una per a ella i la seva sogra. Dorm en l’aula d’una de les escoles prop del mar. Els seus tres fills, que dormen en una tenda de plàstic al pati davanter de l’escola, també en tenen, només, una entre tots tres. Tampoc en tinc gaires. Per sort, fa dos mesos vaig comprar dues mantes bones i pesades per preparar els dies freds de l’hivern. L’Abeer em va dir que, a més, en tenim tres d’addicionals que la seva família no utilitza i que podem donar-los. Velles, no pesades, però útils.
Al matí vam sortir a treballar. L’Abeer, a l’Hospital Al Awda, i jo a l’Hospital Al Aqsa de Deir Al Balah. Vaig enviar un missatge a la meva germana perquè ens trobéssim allà per poder veure també el meu germà i la seva família que es van refugiar al pati buit de l’hospital com milers d’altres persones.
Hi vaig arribar cap a les 09.20 h, caminant fins a mig camí. Llavors un passeig en carro de rucs durant 1 km i, finalment, agafant un taxi.
La tenda del meu germà i la seva família té 2 m quadrats. No hi ha matalassos, només mantes barates i cartró per sota d’aquestes. L’espai minúscul inclou totes les seves pertinences al costat de les dues places per dormir. Són cinc persones. Es divideixen l’espai entre ells pel temps. Dos persones dormen alhora i, després, es canvien. Sense matalàs, una manta a terra i una manta al cos. Això és tot el que tenen. La impotència és un sentiment mortal. La meva germana encara no havia arribat. No em vaig poder quedar. Els vaig dir que agafessin una de les tres mantes i que en regalessin dues a la meva germana. Llavors vaig marxar sortint ràpid, avergonyit pel fet de que jo tingui una bona manta, de que tingui un sostre al cap o un matalàs sota el cos. No hi ha lloc per a més gent a casa dels meus sogres. M’acullen a mi,a la meva mare, la meva dona, la germana de la meva dona, el seu marit i els seus fills, dues de les seves cosines, els seus fills i, per descomptat, la seva família. Els seus pares i les seves germanes.
Sense internet a Nuseirat durant tres dies, les comunicacions mòbils difícils…no hi havia molt a fer a l’Hospital Al Awda. Va ser un dia curt de feina.
Al tornar vam passar pel mercat, l’Abeer i jo. Vàrem comprar algunes verdures i medicaments per a la grip. Era un dia gris i plujós. Queia, constant, una pluja lleugera i, a vegades, intensa. Agafàrem un carro de rucs que no tenia sostre, és clar. La velocitat del ruc no era més ràpida que la d’un home, arrossegant aquest gran pes de passatgers amb els seus queviures i, segons la distància de 2,5 km des del mercat fins a casa, tardaríem, almenys, mitja hora. Al cap de deu minuts de caminada lenta, va començar a ploure. Poquet, al principi, però més intensament, després. Molt intensament. Les gotes de pluja van fer mal. No podíem fer res. Vam seguir asseguts al carro, sense dir ni una paraula, fins que vam arribar, mullats, completament xops fins als ossos. A l’entrar ens vam treure la roba, assecar i canviar, ben abrigats i amb roba neta. Vam buidar les bosses del portàtil plenes d’aigua. La pantalla del meu ordinador portàtil s’havia mullat i em preocupava que s’hagués fet malbé. Esperava que no.
Llavors em vaig acomodar al meu matalàs, estirat damunt la gruixuda i suau manta, i vaig pensar en la família del meu germà, la família de la meva germana i els milers de famílies que hi ha, fora, en tendes de plàstic que no impedeixen l’entrada d’aigua. Ni eviten el vent ni el fred. Hi ha milers de famílies que ni tan sols tenen aquesta tenda a Deir Al Balah, a Khan Younis, a Rafah, a la ciutat de Gaza, a Jabaliya, a Beit Lahia, a Zaytoun, a Shujaiya o a Mawasi. No em sento culpable però em sento molt malament, molt impotent, molt feble. Sento que no sóc res.
42. Schindler’s List.
Missatges des de Gaza. Desembre de 2023.
Publicat el 28/12/2023.
Hossam Madhoun a Gaza.
La llista de Schindler.
Hi ha algun Schindler per als palestins de Gaza?
Pausa
.
.
.
.
.
Pausa
.
.
.
.
No. No hi ha Schindler per als palestins de Gaza.
43. Mother Courage −not Bertolt Brecht−
Missatges des de Gaza. Desembre de 2023.
Publicat el 28/12/2023.
Hossam Madhoun a Gaza.
Mare Coratge −no Bertolt Brecht−
Al costat de la paret de l’escola refugi, molts venedors posen les seves mercaderies sobre una taula petita i antiga de fusta, una caixa de cartró o, fins i tot, sobre un full de plàstic a terra. Petites quantitats de llaunes de carn, de tonyina, de mongetes, cigarrets, sucre, arròs… Alguns tenen productes per valor de 200 dòlars i, d’altres, tota la seva mercaderia no val més de 30 dòlars. Intenten obtenir prou beneficis per a alimentar-se durant un o dos dies.
Entre aquests, una senyora. Una dona de mitjana edat amb un vel que li cobria completament la major part dels seus cabells. Estava ocupada cuinant pa en un forn fet de fang. Davant, una fila de persones dempeus per comprar un tros de pa, dos, o el que sigui. Cridava, de tant en tant, al seu fill de set o vuit anys perquè avivés el foc sota el forn amb uns trossos de llenya, una escena normal a Gaza, especialment al voltant de les escoles d’acollida.
Just quan em vaig incorporar al meu lloc de la cua per comprar una mica de pa, un periodista s’apropà a la senyora per a demanar-li una entrevista. Sense mirar-lo, li va dir: −Ja veus que estic ocupada. El periodista va ser pacient i educat. Va preguntar si podia filmar-la com a part del mercat i de la vida als refugis. Ella es va arronsar d’espatlles amb la sensació que no li importava si ho feia o no. El periodista va fer un gest al càmera perquè comencés a filmar.
El periodista:
−Fa temps que feu això?
La dona:
−Cuinar pa? Un mes.
Periodista:
−Has construït tu el forn de fang?
La dona:
−No, el vaig comprar a algú que el va construir però no hi va poder treballar. Era massa gran per a aquesta feina.
Periodista:
−Ets d’aquí? Em refereixo al campament de Nuseirat?
La dona:
−No, no sóc d’aquí−respongué mentre posava un tros de massa al forn, donant-li la volta de tant en tant amb un pal de fusta.
Periodista:
−D’on vens?
La dona:
−De molts llocs des del 12 d’octubre.
Periodista:
−Com quins?
La dona:
−De Beit Hanoun. Quan van començar a bombardejar la ciutat, van matar el meu fill gran i el meu sogre. L’atemptat tenia com a objectiu la casa d’un veí. Tots van ser assassinats.
Va deixar de parlar i va continuar la seva feina. El periodista no la va interrompre. Va tornar a aixecar el cap, va mirar el periodista un segon, es va girar cap al forn i va continuar parlant.
La dona:
−Ens havíem traslladat a casa meva, a Shati Camp. Jo estava al mercat, amb aquest fill petit, quan vam sentir una gran explosió d’un atac aeri. Van bombardejar una casa propera i els meus pares i el meu marit van ser assassinats. Estaven tots sota les runes. Vaig reconèixer el meu marit pels seus peus que sobresortien. Li faltava un dit del peu. El va perdre en un accident laboral a Israel fa dos anys. Abans treballava a la construcció. Quan va passar l’accident, el seu cap no va fer res per ell, el va enviar a casa i mai més el van deixar treballar. Per descomptat, cap indemnització. A Israel no contracten als treballadors palestins de manera legal. Així que ningú pot reclamar cap indemnització. Només ens fan servir com a mà d’obra barata, això és tot. El meu pobre marit no va descansar fins que va morir.
−Ja n’hi ha prou de llenya, ja s’està acabant−cridà al seu fill.
−Això us costarà quatre xéquels−digué a un client.
Va mirar el periodista. Encara estava allà, sostenint el micròfon cap a ella, i el càmera enfocant-la.
La dona:
−Així que ens vam traslladar a la ciutat de Zahra, a casa la meva germana que està casada i hi viu. De nou un bombardeig. La meva filla i la meva sogra van ser assassinades. Hem vingut aquí. Jo i aquest nen petit, el fill de la meva germana i la meva germana ferida. Estem en aquesta escola −va dir mentre assenyalava l’edifici del darrera seu.
Periodista:
−Com ho gestiones? L’UNRWA distribueix menjar a l’escola?
La dona:
−Sí. Venen cada pocs dies. Donen a cada família unes llaunes de menjar, unes galetes, una mica de sabó i menjar amb prou feines per un dia. Malgrat tot encara estem vius.
Periodista:
−Què passa amb l’aigua? La higiene? El lavabo?
La dona:
−Aquesta és una altra història. Em llevo a les 4 de la matinada per afegir-me a la cua del lavabo. En aquell moment hi ha unes set o quinze persones. Si fes tard em trobaria amb una cua de cinquanta o seixanta. Després m’emporto a la meva germana ferida, la seva filla i el meu fill petit. Allà fem els nostres negocis i tornem a dormir. Distribueixen ampolles d’aigua mineral. No les faig servir. Les venc per aconseguir diners. Aquí estem sobrevivint!
Periodista:
−Què fan les altres dones?
La dona:
−Altres dones? Sí, hi havia una dona embarassada. La vam ajudar a parir dins de l’aula. Va tenir sort perquè el seu part va anar bé i no necessitava un hospital. Ens cuidem els uns als altres a la nostra aula. No com en altres classes on tot el dia se senten crits, malediccions, disputes… Tenim sort. Tenen cura de la meva germana i la seva filla de dos anys quan surto.
Periodista:
−I com obtens la llenya per al teu forn?
La dona:
−Al principi va ser fàcil, recollint trossos de fusta dels carrers o de les oliveres properes. Llavors vaig començar a comprar-lo a venedors de fusta. Al principi costava 1,2 xéquels /quilo i després el preu va pujar, com el de tots els productes. Ara és de 3 xéquels /quilo. Tothom encén foc, ja que no hi ha gas ni combustible per cuinar. Tot escasseja.
La dona va començar a netejar, a apagar el foc, recollir els trossos de llenya que encara no s’havien cremat i va cobrir el forn amb un tros de fusta. Va agafar la ma del seu fill i va anar cap a l’escola. L’home de la càmera la va seguir amb el seu objectiu fins que va desaparèixer, a dins.
44. Fuel, Bread and Fear.
Missatges des de Gaza. Desembre de 2023.
Publicat el 28/12/2023.
Hossam Madhoun a Gaza.
Combustible, pa i por.
Ahir vaig decidir conduir el meu cotxe, malgrat no hi ha combustible, per substituir el que faig servir.
Em vaig assegurar que me’n quedava prou per a uns 68 km, segons l’indicador de del vehicle.
Però, ahir, va ser especial. Finalment vaig aconseguir una mica de gas de cocció −mig cilindre amb 6 kg de gas− suficient per a dues setmanes. Aquest fet suposarà un sacrifici doncs la meva dona, l’Abeer, el seu pare i les seves germanes, no podran utilitzar el foc per cuinar i per a altres necessitats diàries, sobretot perquè és hivern i alguns dies són plujosos, cosa que fa impossible fer foc. Però, per un altre costat, serà el torn del meu sogre per rebre farina de pa de la UNWRA – 2 bosses de 25 kg – també suficient per a dues setmanes.
Crec que he d’aprofundir una mica més sobre el bloc número 6, el campament de Nuseirat i la distribució de farina de pa.
L’UNRWA va iniciar aquesta distribució a finals d’octubre per a totes les famílies de la Franja de Gaza. Però, com que no n’hi ha prou i l’ajuda alimentària està entrant a Gaza en quantitats limitades, la UNRWA va decidir prioritzar. Així, a finals d’octubre, van anunciar que repartirien a famílies d’onze membres o més. Al cap de dues setmanes, es van començar a distribuir a les famílies d’entre vuit i deu membres. Després de tres setmanes més, a famílies de set membres.
I aquí només estem parlant d’un dels elements distribuïts a totes les persones mitjançant aquest sistema.
Fa uns dies van començar a repartir a les famílies de sis membres. I aquí va arribar el torn del meu sogre. La seva família són sis. La meva pròpia família és de tres membres: la meva dona, l’Abeer, la meva filla Salma i jo. No sé quan rebré farina de pa, que només serà una bossa de 25 kg.
És un bon sistema per a prioritzar però, els nens de menys de deu anys, de set, de sis, de quatre…com aconseguiran viure i menjar, fins que rebin aquest tresor? No hi ha feina per a ningú, ni ingressos, ja que la vida s’ha aturat i només hi ha guerra i la llarga recerca del menjar diari, la subsistència de trobar quelcom per menjar cada dia.
Quan l’Abeer estava esperant a l’Hospital Al Awda per acabar la seva feina, vaig aprofitar per comprar menjar per demà. Després la vaig recollir i anàrem a casa. Vaig arrencar el vehicle però no podia engegar-se! No funcionava.
Ho vaig intentar una vegada i una altra fins que l’Abeer em demanà que desistís, sinó faria malbé el cotxe. L’única cosa que entenc d’automoció és com conduir. Però, sé que els que treballen com a conductors ho saben tot, així que em vaig acostar a un dels conductors de l’ambulància de l’Hospital Al Awda i vaig demanar ajuda.
En menys d’un minut em va dir: −No hi ha combustible.
−Què? Sense combustible? Però si en tenia de guardat!
−Quin tipus de combustible utilitza?−em va preguntar.
−Benzina− li vaig dir.
−Quan vas conduir per última vegada el seu cotxe?
−Fa, gairebé, dos mesos.
−Sap que la benzina s’evapora? S’evapora lentament.
−Oh, Déu meu. Com no havia pensat en aquest fet tan simple i físic? Quina és la solució? Ja no queda combustible al mercat.
Llavors, l’Abeer va dir: −Per què no ho preguntes al doctor Rafaat, el director de l’Hospital Al Awda? Haurien de tenir-ne.
Em vaig empassar l’orgull, armar de valor i, avergonyit, i ho vaig fer. El doctor Rafaat, com de costum, va ser més que útil. Em va proporcionar un litre −que era tot el que necessitava per conduir els tres km de tornada a casa i aparcar el cotxe definitivament−.
El segon dia, en arribar a l’hospital a les vuit del matí, com de costum, vaig sentir que alguna cosa no anava bé. Observava persones que es movien ràpidament, alguns parlaven de zones amb ordre d’evacuació, d’un mapa i miraven els SMS del telèfon.
L’oficina del doctor Rafat estava plena de gent. Un dels membres del personal va connectar el seu ordinador portàtil a la gran pantalla del televisor. S’hi observava un mapa de blocs. En pocs minuts vaig entendre la situació. L’exèrcit israelià va llançar cartes d’advertència al camp de Bureij i part del camp de Nuseirat i va enviar missatges, a l’atzar, a moltes persones d’aquestes zones demanant a tothom que marxés completament i que vagi a Deir Al Balah. El personal de l’hospital estava intentant entendre si l’hospital es troba dins de la zona amenaçada o no.
On anirà la gent? Deir Al Balah està completament ple i saturat. Les cases, l’escola, les institucions públiques, les mesquites… Els carrers estan plens de tendes de campanya on hi viu molta gent. La zona que s’ha d’evacuar, marcada al mapa, acull almenys a 150.000 persones. On aniran?
T’adones del que significa evacuar una zona i anomenar-la «zona de guerra»? Els israelians començaran a iniciar l’anomenat «cinturó de foc». Recordes què és un cinturó de foc? Aquest mètode mortífer està impactant, bombardejant i destruint zones senceres, molts edificis…Netejant completament barris sencers, aplanant-los la terra, per sobre dels caps de les persones que no tenen on anar.
El doctor Rafaat va exclamar, bruscament: −Encara que estiguem dins d’aquesta àrea, l’hospital no tancarà. Ens quedarem. Estem aquí per ajudar els malalts i ferits i això és el que continuarem fent!
Nota 1: L’ala principal de l’Hospital Al Awda, al nord de Gaza, va ser atacada, envaïda i destruïda al complert. Tres metges i moltes altres persones van ser brutalment assassinades. L’hospital era el seu cementiri.
Nota 2: Encara estic al Camp de Nuseirat. La casa del meu sogre està fora de la zona amenaçada però aviat no ho serà i, de veritat, no sabré què fer llavors. I amb 2 persones grans enllitades i 22 membres més −nens, dones, homes i la meva dona, l’Abeer −.
Nota 3: Realment tinc por.
45. Fear, loneliness.
Missatges des de Gaza. Desembre de 2023.
Publicat el 28/12/2023.
Hossam Madhoun a Gaza.
Por, solitud.
Des de l’inici d’aquesta brutal massacre i assassinat del poble de Gaza, sempre vaig tenir por. El tipus de por que creus que controles tenint cura de la teva família, mantenint-te ocupat, assegurant les seves necessitats, seguint la feina dels meus companys, els consellers i els treballadors socials dels centres d’acollida o escrivint els meus diaris i compartint-los amb amics de tot el món. El tipus de por que mantens i ignores, malgrat hi ha molts motius racionals per tenir pànic: els bombardeigs aleatoris, els trets, la destrucció, el nombre de persones mortes i ferides…que ja arriba a més de 27.000 morts i 54.000 ferits. Tot i això, aquesta por la porto molt endins.
Des d’ahir, els meus sentiments han canviat. La meva por és diferent. Com que l’exèrcit israelià va ordenar que la gent del camp de Bureij i part del camp de Nuseirat, on estic desplaçat, marxessin, no em sento el mateix. Podria haver estat assassinat abans, en qualsevol moment, per qualsevol d’aquests bombardeigs però, ara, sento que s’acosta a mi i a la meva família.
Només hi ha tres amics meus de la ciutat de Gaza desplaçats a Bureij i Nuseirat. Tots tres es troben a les zones ordenades per evacuar i marxar. Ahir vaig intentar contactar-los amb el mòbil. No va funcionar. Vaig caminar fins al lloc on viu un d’ells. Ell no hi era. Era massa tard per caminar fins als altres. Un es troba a Bureij i, l’altre, a Nuseirat. La carretera Salahaldeen separa Bureij, a l’est de Salahaldeen, limitant amb Israel, i Nuseirat, a l’oest.
Avui he tornat a l’Hospital Al Awda. El primer missatge és del meu amic i company Mohammed:
«Benvolgut Hossam.
M’estic preparant per marxar amb la meva família cap a Rafah. Ara estic ocupat buscant materials per construir una tenda de campanya. No sé quan ens comunicarem o ens tornarem a trobar. Espero que aviat.
Estigues segur fins aleshores.
Mohammed».
No sé per què però, després de llegir aquest missatge, la sensació de por, aquella que tenia ben endins, ha sortit a la superfície i ha anul·lat la meva capacitat de tolerar-la.
Ahir no em vaig poder quedar. Vaig pensar en anar a Bureij per comprovar com estava el meu amic, l’Eyad però els bombardejos i els objectius pesats s’havien reiniciat, de nou, a la nit. Per tant, vaig rebutjar la idea. Em vaig sentir com un covard.
Llavors vaig pensar amb en Maher. Està a Nuseirat. Aniré a veure’l. Després de caminar 2 km, en arribar, vaig tveure que no hi havia cotxes davant de casa seva. És un edifici de tres plantes. Fins ahir acollia més de 80 persones. El germà d’en Maher, el propietari de la casa, hi era. Estava agafant coses i carregant-les en un mini bus. Matalassos, mantes, farina, maletes, bosses…
−Què passa?−vaig dir
−Marxem.
−On és en Maher?
−Va marxar, ahir, amb la seva família. Se’n van anar tots. La meva dona i jo som els últims.
−A on?
−A Rafah. Hi tenim un germà que hi viu. En Maher i la seva família hi van anar. La meva dona i jo anirem a casa de la meva filla a Zawayda.
No hi havia res a dir. L’home estava ocupat i afanyant-se a carregar les seves coses.
−Adéu, mantingueu-vos segurs! –li vaig respondre, acomiadant-me.
Després vàrem tornar a l’hospital Al Awda, sostenint el mòbil durant tot el camí i intentant trucar a l’Eyad. Ho vaig provar més de 50 vegades i totes les trucades van fallar.
De sobte em vaig aturar. Vaig sentir que alguna cosa anava malament. Estava marejat i caminava amb dificultat. La por em va paralitzar des de dalt del cap fins a sota els meus peus. No em trobava bé. Vaig continuar caminant com vaig poder fins arribar a l’hospital. Vaig entrar a l’oficina i començar a recollir les meves coses; el portàtil, el carregador del mòbil, la bateria petita que faig servir per encendre uns llums LED… En acabar vaig marxar. Després em vaig tornar a asseure. −No vull tornar a casa en aquest estar de por, en aquestes condicions. He de controlar-me –em vaig repetir.
Un cop a casa vaig discutir amb l’Abeer sobre el que havíem de fer.
Ella té una germana a Rafah, una vídua amb cinc noies que viuen no gaire lluny de l’hospital d’Alnajjar.
−És una casa molt petita de dues habitacions amb una petita sala d’estar. Anem-hi? Hi enviarem a alguns de nosaltres perquè, si passa alguna cosa, ens puguem moure amb més facilitat i més lleugeresa−vaig proposar. Som 22 persones. Potser la seva mare, la seva germana i la família de la seva germana ens diran que podem anar-hi demà.
No ens decidíem. Discutíem sobre les opcions quan van arribar el seu germà, la seva dona i els 3 fills amb el seu equipatge. Estaven a Nuseirat, no lluny de la zona ordenada per evacuar. Buscant refugi a casa del seu pare. Prou just.
Vàrem acabar la nostra xerrada sense decidir res. No hi ha lloc segur a la Franja de Gaza. Hi ha milers de persones que es mouen d’un lloc a un altre buscant una seguretat inexistent. Jo sóc un d’ells. A fora queia una forta tempesta. El vent xiulava i la pluja intensa i el fred calava als meus ossos mentre el soroll del bombardeig continuava. I, aquesta vegada, no gaire lluny. Què havíem de fer?
Tenia por. Em sentia molt sol.
46. The third displacement, to Rafah.
Missatges des de Gaza. Desembre de 2023.
Publicat el 28/12/2023.
Hossam Madhoun a Gaza.
El tercer desplaçament, a Rafah.
Finalment, havia de decidir: el germà de la meva dona, la seva família, les cosines i la seva filla van arribar a casa dels meus sogres. Una casa plena de dones i nens. Alguns de nosaltres havíem de traslladar-nos a Rafah, el següent destí després de la ciutat de Gaza i Nuseirat. Tots són una família. Jo sóc el foraster. Finalment, vaig decidir agafar la meva mare i marxar. L’Abeer va prendre la decisió de quedar-se amb els seus pares i germanes. Ens havíem de separar. No sabia per quan de temps. No sabia si ens tornaríem a trobar més.
Trobar un taxi a Rafah no va ser fàcil. Vaig haver de caminar des de Sawarha fins a Salahaldeen Road on es trobava la parada. 5 km caminant, de fet gairebé corrent. Eren les 14.40 h i es faria fosc en menys de 3 hores. Havia d’estar a Rafah abans de que caigués la nit. La foscor és una altra de les pors, una altra incertesa.
Finalment vaig trobar un taxi, pagant molts diners. No hi havia opció i ens vam posar d’acord de seguida.100 dòlars, gairebé 20 vegades el preu normal. Vam tornar a Sawarha i vaig carregar les nostres coses: 2 matalassos, 2 mantes, 2 bosses de roba i 1 cilindre, mig ple, de gas de cocció, suficient per a 2 setmanes.
Ni tan sols sabia on anar a Rafah. Vaig trucar a un amic per demanar-li que em trobés un lloc. Sabia que li demanava una tasca impossible. Més d’1 milió de persones es van desplaçar a Rafah, una ciutat de menys de 100.000 habitants que, ara, acull 10 vegades la població original.
Des de Nuseirat, agafant la carretera marítima, inquiets, atemorits i incòmodes, amb la marina israeliana a l’horitzó, vam escoltar moltes històries de bombardejos i assassinats de persones a la carretera marítima. Vàrem creuar Khan Younis. A l’oest, la zona de Mawasi, majoritàriament deshabitada i de terra agrícola. Solíem conduir i passar-hi els caps de setmana fugint de les multituds i el soroll de la ciutat de Gaza. És increïble com ha canviat! Mentre travessàvem observàvem a milers i milers de persones a la carretera principal, en una mena de mercat de puces, venent alguns aliments, roba de segona mà i altres coses. A banda i banda de la carretera principal, centenars de tendes de campanya fetes amb làmines de plàstic barates.
Arribats a Rafah, la mateixa imatge desoladora, però duplicada. Multitud de persones arreu, tendes, petits venedors, gent que es movia en tots els sentits, d’anada i tornada… un gran caos. Brutícia, escombraries per tot arreu, destrucció, cases bombardejades. El gris i el negre eren els colors dominants, com si els colors de la vida s’haguessin destenyit de Gaza. Els arbres del carrer estaven tots tallats per utilitzar-los per al foc. Ja no hi havia un color verd. Fins i tot, el cel, en aquesta estació, amagava el seu color blau i mostrava un color gris i ombrívol.
Alguns dels meus amics que havien arribat abans a Rafah es trobaven en tendes de campanya al carrer que no impedien el fred ni la pluja. Però aquesta era la seva única opció, la seva única possibilitat. Què faré amb la meva mare enllitada de 83 anys?
Em vaig passar trucant al meu amic tot el camí i la connexió era impossible. Més de 60 vegades intentant-ho. Finalment ho vaig aconseguir. Em va demanar que vingués a la casa de la seva família, a Rafah. Era conscient de que no tenien lloc. Sabia que acollien a més de 100 persones.
En arribar a casa seva em va rebre amb un gran somriure.
−Tens sort o tens sort?
−Per què ho dius?
−Li vaig demanar a un amic, que te molt bons contactes, que busqués un pis de lloguer. És un home de negocis ric però no va trobar cap lloc per llogar.
−Llavors, quina és la notícia?
−Em va tornar a preguntar: qui vol el lloc? I li vaig dir que era per al meu amic i la seva mare malalta, al llit. Llavors, finalment, va decidir acollir-te a tu i a la teva mare a casa seva.
−De debò? No vull molestar a la gent.
−No et preocupis, anem-hi.
Varem conduir fent-nos de guia pels carrers buscant l’adreça del seu amic fins arribar a un edifici de luxe, de tres plantes, amb un pati lateral i amb un sostre de fusta decorat.
L’home ens estava esperant amb un gran somriure, molt amable i acollidor.
Va demanar als seus fills que descarreguessin les meves coses, no em van deixar portar res. La planta baixa tenia una gran sala d’estar i un dormitori amb un lavabo al costat. L’home va dir:
−Espero que el lloc estigui bé per a tu.
Em vaig quedar sense paraules. No vaig poder expressar els meus sentiments d’agraïment, però vaig continuar dient: −Gràcies, gràcies!
El primer que vaig fer va ser posar la meva mare al llit. Van portar menjar i em van oferir que em dutxés. Una dutxa? Una dutxa calenta. La primera vegada des de feia tres mesos. Abans em rentava el cos amb una llauna de plàstic amb aigua freda.
La meva mare estava tan cansada del viatge que es va adormir immediatament.
Després de la dutxa, un luxe, vaig anar al pati lateral. Al voltant del foc hi havia uns homes preparant una olla de te. Vam seure amb ells i xerrar fins a les 20h. Després ens en vam anar a dormir. No van parar de preguntar-me si necessitava alguna cosa i de repetir-me: «la teva mare és la nostra mare, no t’has de preocupar per ella».
Em vaig adormir i la meva mare dormia plàcidament.
47. Terror and torture.
Missatges des de Gaza. Desembre de 2023.
Publicat el 15/01/2024..
Hossam Madhoun a Gaza.
Terror i tortura.
Després de dos dies a Rafah em relaxo, estic més involucrat en la feina i no em preocupo per la meva mare durant les cinc hores que la deixo a casa d’Abu Khaled. Aquesta meravellosa família que no m’havia conegut mai, encara, em va rebre a mi i a la meva mare, tractant-nos com a part de la seva, cuidant la meva mare quan estic fora i, fins i tot, quan estic dins.
La comunicació ha estat tallada durant un dia i mig. No vaig poder parlar a la meva dona i la seva família. Els atacs i els bombardejos es concentren a la zona mitjana; principalment Bureij, Maghazi i Nuseirat on vaig deixar la meva dona. Les paraules no ajuden a explicar com em sento. Intento contactar amb la seva família amb el mòbil, insistint milers de vegades, cada dia. No funciona.
El meu germà i la meva germana amb les seves famílies i altres familiars, unes 25 persones, romanen a la ciutat de Gaza. No volien marxar de casa. Cinc famílies es van reunir en dos apartaments al mig del carrer Saftawi, al nord de la ciutat, on durant més d’un mes s’ha tallat la comunicació. No en sé res; no saben, tampoc, res de mi.
Avui, el fill del meu germà m’ha trucat des de l’Hospital Al Aqsa on ell i el seu germà, el seu pare –el meu germà gran– i la seva mare es van refugiar en una tenda de plàstic al pati d’aquest edifici.
La seva veu no era normal:
−He estat tractant de trucar-te des d’aquest matí. −eren les 16.50 h−
−Què passa? Com està la teva mare? El teu pare, el teu germà?
−L’oncle Sofian, la tieta Taghrid…
−Què passa amb ells? Què va passar?
−No ho sé− em respon, plorant.
−Què vols dir? Si us plau digues-me…
−Vaig conèixer un veí d’on viu l’oncle. Em va dir que l’edifici alt que hi havia darrere de casa seva va ser bombardejat i va caure al damunt de la casa. La casa es va ensorrar i va quedar totalment malmesa.
−Què passa amb el teu oncle, la teva tieta, les seves famílies? Estaven dins? Han marxat abans? Comença a plorar.
−Respon-me, si us plau…
−No ho sé.
−Què vols dir?
La trucada es va tallar, de cop. Vaig provar de trucar al seu mòbil una i altra vegada, als mòbils del seu germà i del seu pare.
Són les 22.25 h i encara estic intentant posar-me en contacte amb algú per saber-ne alguna cosa.
48. Day and night.
Missatges des de Gaza. Desembre de 2023.
Publicat el 15/01/2024..
Hossam Madhoun a Gaza.
Dia i nit.
Em desperto a les 06.30 h del matí cada dia. El meu amfitrió és increïble. A les 06.00 h és al pati lateral de la casa encenent el foc, preparant l’esmorzar i el te calent. No em permeten sortir sense esmorzar. Pregunta per la meva mare, preguntant repetidament si ella o jo necessitem alguna cosa.
Surto a les 8 del matí cap a l’oficina de la meva organització, «Ma’an Development Agency», a Rafah. Està plena de gent d’arreu, de moltes associacions que no tenen despatxos, intentant fer un seguiment de les intervencions que estan portant a terme per a la gent.
Rafah, que abans tenia 170.000 habitants, ara n’acull més d’un milió, almenys la meitat al carrer, construint tendes de campanya amb làmines de plàstic que no eviten el fred ni la pluja. Però aquesta és la trista realitat i els mitjans que tenen. El mercat del centre de la ciutat està massa concentrat de persones. Sembla com si el milió de persones estiguessin reunides en aquest lloc.
M’he adonat de que hi ha molta feina que fem, a més de donar suport psicosocial; distribuïm aliments, construïm cuines i repartim àpats calents, kits d’higiene i dignitat a persones desplaçades, dipòsits d’aigua a centres d’acollida i col·lectius aleatoris de persones desplaçades, repartim roba per a nens…També estem intentant portar tendes de campanya més resistent i de major qualitat per persones més necessitades, comptem amb personal per netejar les escoles i principalment els lavabos, diàriament. Tot això, a més del que fa la UNRWA i el que ofereixen totes les organitzacions humanitàries, satisfà gairebé zero de les necessitats reals de les persones. Amb l’aturada de la vida normal, ningú té cap mena d’ingressos a Gaza. Tot el que la gent busca és allotjament i menjar. 2,2 milions de persones es troben sense res. Però sobretot, les persones necessiten seguretat i dignitat. I l’han perduda..
Em vaig involucrar en tot això com a membre de l’equip d’emergència de «Ma’an». No tinc cap possibilitat de pensar en res més. És com un rusc d’abelles. Però no puc quedar-me a l’oficina més de cinc hores. He de tornar amb la meva mare que s’espanta si no em troba al seu voltant a les dues de la tarda.
De tornada a casa, dedico el temps a passar-lo amb la meva mare, tot i que em culpa d’arribar tard, tant si ho faig d’hora com si em retardo. Li proporciono el que necessita i després intento descansar.
El descans! L’odio. Mentre intento descansar no puc aturar els meus pensaments i el donar voltes a les coses, em bombardegen els pensaments… Què ha passat amb les famílies del meu germà i la meva germana? Estan vius? Van sobreviure? Potser alguns van morir i, altres, estan vius. A més, no se res de la meva estimada esposa, l’Abeer i la seva família, que estic sense contacte i no se res d’ells des de fa tres dies. Demà aniré al Nuseirat per veure’ls. Volia anar-hi abans però no he pogut.
Quan acabarà aquest malson? Tindrà un final? Quina mena de final? Com serà la vida quan s’acabi amb ciutats i pobles completament destruïts? Qui serà l’autoritat de govern? Ens espera una nova ocupació militar israeliana? L’autoritat corrupta de Ramallah? Hamas, de nou?
Per a més que intenti ocupar-me amb la família que m’acull per no pensar, s’acosta la nit. Pensaments foscos envaeixen i ofusquen el meu cap. Aconsegueixo adormir-me, no se com i em desperto, al matí, igual de cansat com si no hagués dormit ni descansat gens.
49. Horror and Relief.
Missatges des de Gaza. Desembre de 2023.
Publicat el 15/01/2024..
Hossam Madhoun a Gaza.
Horror i alleujament
Ja fa sis dies que no tinc cap noticia de les famílies del meu germà i la meva germana. Des que el meu nebot em va dir que l’edifici del darrere de casa seva va ser bombardejat i es va esfondrar al damunt. No hi ha notícies sobre si eren dins o havien marxat abans. No vaig parar d’intentar arribar-hi però la comunicació entre el sud i el nord està tallada.
Avui m’arriben notícies més horroroses: al matí, trucant a la meva filla al Líban, que és molt més fàcil que trucar a la meva dona a la zona mitjana, m’ha dit que la seva mare, la meva dona, la meva estimada Abeer, està en pànic. Va veure un vídeo d’una persona ferida portada a l’Hospital Al Aqsa que va morir abans d’arribar al quiròfan i creu que és el seu germà. Ella va compartir el vídeo amb mi. No hi havia manera de saber qui era aquesta persona; la seva cara estava majoritàriament coberta; el seu cos és semblant al germà de la meva dona, però no està clar. A més, el seu germà es troba a la ciutat de Gaza i, encara que estigui ferit, no el portarien a l’hospital Al Aqsa. La carretera entre la ciutat de Gaza i la zona mitjana està totalment tallada des de fa un mes i mig.
Truco i truco a Abeer, però no la puc contactar. Li va dir a Salma que anirà a l’hospital d’Al Aqsa per comprovar-ho. Vaig trucar al meu nebot, fill del meu altre germà que es va refugiar a l’esmentat hospital amb la seva família. Després de diversos intents, finalment vaig contactar amb ell. Li vaig demanar que anés al dipòsit de cadàvers per comprovar si el germà de l’Abeer es troba entre els màrtirs d’allà. Em va tornar a trucar després d’una hora. Em va comentar que els 30 cossos que van arribar ahir i aquest matí estan sense nom i que no coneix el germà de la meva dona així que no va poder ajudar-me. Tot i així, segueix parlant. Diu que, finalment, va rebre notícies de la ciutat de Gaza. El meu germà i la meva germana amb les seves famílies estan segurs. Van marxar de casa un dia abans de la invasió de la seva zona i abans del bombardeig de l’edifici darrere de casa seva.
−Com ho saps?-li vaig dir.
−Un veí que tenia un simulador de comunicació Cellcom −empresa israeliana de comunicació−, el va trucar i li va dir que el meu germà anava a una escola d’acollida, lluny de la zona, i que la meva germana es trobava a una altra escola d’acollida, al nord.
Continuo trucant a l’Abeer sense èxit. Es va posar en contacte amb la Salma. Finalment, l’Abeer l’havia trucat i li va dir que el cos que creia que era el seu germà no és el seu germà, però no tenen notícies d’ell des de fa més d’un mes.
Per fi una mica d’alleujament després d’una època de pesadesa i horror. Mantenim l’esperança. No la podem perdre.
50. Abo Khaled Abdel’Al.
Missatges des de Gaza. Desembre de 2023.
Publicat el 15/01/2024..
Hossam Madhoun a Gaza.
Abo Khaled Abdel’Al.
L’Abo Khaled Abdel’Al és un home de 50 anys, alt, gros i grassonet. Sembla un gegant però amb la cara i el cor d’un nen. Prové d’una família molt respectada a Rafah. Va començar la seva vida com a treballador de la construcció a Israel. Després va fer de perruquer, però era un home ambiciós. Tenia un somni: convertir-se en empresari. Va seguir el seu somni i es va convertir en el que volia ser. Avui és un home de negocis conegut i respectat a la Franja de Gaza.
Viu amb la seva família en una casa gran de tres plantes. La primera planta és un gran saló menjador amb un dormitori i bany.
El seu pati davanter és tan extens com la casa. Va habilitar un lloc on rep convidats i gent necessitada. Allà hi fa un foc i et dona cafè −des de les 6 del matí fins a les 9 del vespre−. La porta del pati principal està sempre oberta i qualsevol persona que hi passi està convidada a descansar i beure te. Cada dia rep centenars de persones.
La família viu al segon i tercer pis. El soterrani de la casa és una gran zona d’emmagatzematge. És un home amb principis, honest, respectuós i generós.
51. Agony.
Missatges des de Gaza. Desembre de 2023.
Publicat el 15/01/2024..
Hossam Madhoun a Gaza.
Agonia.
Avui he anat a Sawarha per veure la meva dona, l’Abeer, i portar-li alguns aliments i articles d’higiene molt difícils de trobar a Sawarha. He sortit de casa a les 08.30 h.
A Rafah, les multituds són increïbles. Per moure’t i caminar 100 metres tardes, com a mínim, 10 minuts. Una ciutat de 200.000 habitants, amb infraestructures molt febles, que ha rebut 1 milió de persones −en un altre moment us explicaré més sobre Rafah−.
Busco un taxi a Sawarha. El cost normal és d’1,5 dòlars. El primer taxi em demana 150 dòlars. L’he deixat per un altre, discutint el preu. Finalment no n’he trobat cap de més barat que 65 dòlars amb la condició de que portaria altres passatgers pel camí. No tinc elecció. Comencem a moure’s. 30 minuts per sortir de la ciutat cap a Khan Younis però sense arribar realment a Khan Younis ja que hi ha la invasió israeliana. Abans d’arribar a la ciutat, el conductor ha recorregut carreteres secundaries que desconeixia fins enllaçar amb la carretera de la costa.
Tendes de campanya arreu, masses de gent per tots costats, venedors ambulants d’aliments rebuts de l’ajuda humanitària…obstaculitzen el pas pel camí. El cotxe circula molt lent, gairebé a la velocitat d’una persona a peu. Hem creuat Deir Al Balah, després Zawaida i, finalment, hem arribat a Sawarha. Una distància de menys de 3 km l’hem feta en més d’1 hora i 20 minuts. Una llarga fila de cotxes, camions, carros de rucs i tot tipus de vehicles, multitud de gent, matalassos, objectes, bombones de gas per cuinar, bidons per a l’aigua, farina de pa, vehicles plens a rebentar, amb coses lligades amb cordes… tots es traslladen cap al sud, evacuant la ciutat de Nuseirat. La imatge és dantesca, com la del dia del judici final. La gent sembla molt cansada, desesperada, molt bruta. Els homes no s’afaiten i els nens petits ploren per tot arreu, amb molta por. Pots sentir la por en l’ambient. Podries tocar-la. Milers de persones es dirigeixen a Rafah, sense saber què hi faran i què serà de les seves vides. Tothom sap que Rafah està completament plena. No només les cases, els edificis o les institucions públiques sinó que els carrers, els parcs o els camins secundaris estan completament plens de tendes i gent. Escapen dels cruels bombardejos i de la invasió militar. Corren per salvar les seves vides, però no tenen ni idea d’on i què els pot passar.
Alguns voluntaris intenten ajudar a facilitar el trànsit, però esdevé una missió gairebé impossible. Uns cotxes s’aturen per problemes amb el motor, no hi ha carreteres laterals per empènyer-los fora de la línia de trànsit. La carretera també passa per col·legis-refugis a l’autovia del mar que la dificulta. Hi ha centenars de venedors ambulants davant de les escoles i milers de persones entren i surten, bloquejant la via. Em preocupa arribar tard. He de tornar a les 13:00 h, sinó, la meva mare es preocuparà.
De Rafah a Sawarha normalment es tarda uns 20 minuts, fins i tot, amb els embussos habituals. He arribat a les 11.30 h. Sawarha estava en silenci. Es troba a 2,5 km del centre de Nuseirat però la invasió continua. L’exèrcit israelià va iniciar la invasió en una petita part de Nuseirat fa dues setmanes. Ara gairebé han envaït tot el campament, deixant enrere una gran destrucció i centenars de persones mortes després d’intensos bombardejos, trets…
M’he posat d’acord amb el taxista per portar-me a Sawarha i tornar-me a Rafah, així que he pogut veure a l’Abeer durant menys de 10 minuts. Necessitava saber que ella i la família seguien vius però ningú està bé.
En Buddy, el meu gos, estava molt content de veure’m i jo a ell. Seguia saltant sobre mi i corrent d’emoció. No vull marxar. Vull quedar-me amb la meva dona i el meu gos. Vull tornar a casa. Vull instal·lar-me, estirar-me al meu llit o asseure’m al balcó amb la meva dona, la meva filla i el meu gos, com cada vespre, prenent un cafè. Necessito una mica de descans i tranquil·litat. Res més.
He discutit, de nou, amb l’Abeer el pla de la seva arribada a Rafah. Els seus pares es neguen completament a marxar fins que vegin marxar tota la gent de la zona. L’Abeer és incapaç de deixar-los sols, no sé què fer. Quina situació més complexa. Intentar convèncer-los no ajuda. Entenc que estan cansats de moure’s i desplaçar-se contínuament. Són massa vells per a més agonia. És la seva única manera de demostrar que s’estan rendint. El temps s’acaba. I em quedaran, almenys, dues hores més de tornada a Rafah on hi tinc la mare. He deixat les coses a la porta principal i he marxat amb la condició de que l’Abeer i jo ens comunicaríem més pel mòbil.
El viatge de tornada a Rafah ha estat igual de dur que l’arribada, la mateixa gentada, els mateixos rostres tristos, el mateix trànsit de desplaçats amb vehicles plens de les seves necessitats bàsiques, els carrers replets de centenars de venedors ambulants, d’articles d’ajuda alimentària. Una tornada plena d’agonia.
52. Back to Sawarha again.
Missatges des de Gaza. Desembre de 2023.
Publicat el 15/01/2024..
Hossam Madhoun a Gaza.
De nou a Sawarha.
El dijous vaig tornar a Sawarha amb alguns subministraments per a la meva dona i la seva família: aliments i articles d’higiene.
Divendres em va trucar l’Abeer, molt ansiosa i en un estat de pànic. Els bombardejos i els atacs aeris no es van aturar a Nuseirat, prop de Sawarha. La gent va començar a evacuar la zona i marxar de la ciutat. Hi va haver un bombardeig aleatori prop de la casa, no van dormir. Em van donar la notícia de que la carretera marítima és segura de nord a sud però ningú pot moure’s de sud a nord, ni anar a la zona mitjana.
No podíem marxar sols. Disposem del vehicle però sense combustible. Em vaig passar tot el dia buscant sis litres de benzina, prou per conduir de Sawarha a Rafah, al sud. Sabent el risc de mort que correm, en anar cap al nord. Però no vaig pensar-m’ho ni un minut. Havíem de marxar. Som 10 persones. Tres nens, quatre dones, una persona gran i un jove paralitzats per la por, que no ajuda gens. No vaig poder assegurar el combustible fins a les 21:00 h. No importava el preu −el normal és de 2 $/litre−. Vaig omplir el dipòsit amb 6 litres a 34 $/litre.
El soci de negocis de l’Abo Khaled −que no havia conegut mai− es va oferir a portar-me, amb el seu mini-jeep, i ajudar-me a traslladar la família i qualsevol cosa que puguem portar, com ara matalassos, mantes, menjar, una bombona de gas per cuinar o alguns articles de cuina. Productes bàsics per a sobreviure.
Mai li podré agrair prou. Sabia el risc. Podria perdre el seu cotxe en un atemptat però no ho va dubtar. Fins i tot va dir que estava ple de gasoil, així que no m’havia de preocupar.
Conduint dissabte al matí, molt d’hora, a les sis del matí, la carretera principal entre Rafah i Khan Younis estava completament buida. Vàrem evitar circular per la ciutat de Khan Younis per la invasió militar i, després, giràrem cap a l’oest per la carretera marítima.
Havia fet el mateix recorregut abans d’ahir i vaig poder apreciar com s’havien destruït cases i edificis nous. Parts de les carreteres van quedar gairebé bloquejades per runes caigudes. Però ho vam aconseguir.
Durant el camí per la carretera marítima, observava tot el moviment: tot tipus de vehicles, camions, jeeps, plens de pertinences amunt i avall i una massa de gent es dirigia cap al sud esperant el pitjor, però no hi ha més opció. Continuàvem avançant. A Deir Al Balah, la ciutat de la zona mitjana, milers de persones bloquejaven la carretera i es movien arreu, buscant una cosa que es diu seguretat i refugi. Molts no el troben.
Normalment hi ha només 22 km de Rafah a Sawarha i el temps és de 30 minuts conduint, però, avui, tot era diferent. Vaig arribar a les 08.25 h. Estaven adormits després d’una llarga nit d’explosions, bombardejos i trets intensos que varen sacsejar la casa tota la nit. Es van adormir de cansament i por. El millor és que ho havien preparat tot. Totes les coses que havíem de traslladar ja estaven embalades i llestes per carregar als cotxes. Vaig posar la benzina al dipòsit i empaquetar les coses, repartir la gent als dos cotxes i vaig començar el viatge cap a Rafah on ja no hi ha lloc.
Rafah, l’última ciutat del sud de Gaza amb fronteres amb Egipte, habitada per 200.000 habitants, amb una infraestructura deficient, semblant a totes les ciutats i campaments de la Franja de Gaza. Ara acull un milió dues-centes mil persones. No pregunteu com. Segur que no a les cases: estan completament plenes. Mireu allà on mireu, a cada espai buit, a cada vora de la carretera s’hi veien tendes de campanya rebudes d’organitzacions d’ajuda humanitària, de plàstic i làmines de niló o fetes amb peces de tela. Més d’1 milió de persones en tendes de campanya, sense lavabos. La gent, principalment dones, truca a les portes demanant utilitzar el lavabo. Els homes fan cua a les mesquites esperant per a fer-los servir. Sense cap instal·lació, davant d’unes tendes de campanya, la gent fa petits focs per a escalfar-se o cuinar. Per a sobreviure. Centenars de famílies al carrer no van rebre cap tenda de campanya. No tenen diners per comprar fusta ni làmines de plàstic per construir el seu propi sostre. Aquests materials barats es van tornar més cars que l’or per als pobres.
Aquí a Rafah he de portar la meva dona i la seva família i allotjar-los on calgui. Crec que vaig ser un àngel en una altra vida, no ho sé. Realment no ho crec. Estava planejant una reunió amb el meu personal que ofereix suport psicosocial a les escoles d’acollida per a nens. Tenia previst reunir-me amb ells dissabte per escoltar-los i donar-los suport, per comprovar si puc fer alguna cosa per facilitar-los la feina. Així que vaig trucar a un d’ells per demanar-li que ajornés la reunió per un altre dia. Estic ocupat portant la meva dona.
Aquest generós i gran company de Rafah va començar a trucar a la gent, buscant un lloc on allotjar-nos.Em trobava conduint amb el cotxe, de tornada, a prop de Deir Al Balah, quan em va trucar per dir-me que havia trobat una botiga de 6 m per 2,5 m quadrats, inclòs un lavabo. Es troba al centre de Rafah, al mig del mercat principal. Quina sort! Està situada només a 15 minuts, a peu, d’on m’allotjo, a casa de l’Abo Khaled. Al costat de l’hospital Al Awda. Vam arribar al voltant de les dues de la tarda. Davant de la botiga, una casa bombardejada, runes al carrer. El propietari havia portat uns treballadors per netejar. La porta de la botiga va quedar malmesa. Va portar un ferrer per arreglar-ho. La família va esperar una hora als cotxes fins que el local estava gairebé a punt. Encara s’havien de fer algunes obres a dins però no importava, el germà de l’Abeer ja ho faria. Estàvem esgotats. Els vaig portar menjar i vaig marxar. No podia quedar-me més temps, havia d’anar a veure com està la meva mare.
Dues hores després vaig tornar per veure com estaven. La tristesa, malgrat haver trobat refugi, es reflectia als seus rostres. Estaven tots molt cansats. Fins i tot el nostre gos Buddy estava tranquil, assegut a la cantonada, i no va venir a mi quan vaig arribar com ho faria habitualment. El lloc és un infern. És horrible, no és còmode, sense llum, il·luminat amb la llum d’algunes espelmes, però un milió de vegades millor que una tenda de campanya al carrer. No tinc cap queixa.
Els vaig deixar cap a les cinc. Queia la tarda i, en breu, la foscor ho envairia tot. No em vaig poder quedar com hagués desitjat. Ara havia d’estar al costat de la meva mare.
Demà… una altra història.
Another Day: Messages from Gaza Now – AZ Theatre